Com dir adéu Guia domèstica per morir

The Household Guide to Dying, 2008
Debra Adelaide
Traducció de Jordí Cussà amb la col·laboració dAnna Camps
Editorial Empúries
379 pàg.

Feliçment casada i mare de dues nenes, la Delia es guanya la vida escrivint una sèrie setmanal de guies domèstiques modernes que té molt èxit i també una reconeguda i mordaç columna de consells domèstics plena d'ironia. Però quan comença la novel·la, tot i que encara no ha complert els quaranta, li queda molt poc temps de vida. La Delia està obsessionada a deixar a les seves filles, encara petites, guies domèstiques que els puguin ser útils quan arribin a l’edat adulta, i escriu llargues llistes per ensenyar-los a preparar, per exemple, la tassa de te perfecta. El que necessita, de fet, és un manual: exactament la mena de manuals que està habituada a escriure. De seguida s’adona que aquesta guia serà, segurament, la tasca més important de la seva vida, i es posa a treballar amb entusiasme. Però, mentre escriu, la Dèlia s’ha d’enfrontar amb fantasmes del passat, sobretot amb uns fets de catorze anys enrere. Abans de morir, encara haurà d'emprendre un viatge, tornar al seu passat i dur a terme un últim gest vital per anar-se’n en pau amb ella mateixa.

Una novel·la agradable de llegir, escrita amb sentit de l'humor, sensibilitat i ironia, sense carregar les tintes en la part morbosa de la història.

***

Katastrophe

Randall Boyll
Traducció de Josefina Meneses
Circulo de Lectores, 2001
632 pàg.

Fora de casa i amb hores i hores  per llegir, si una no carrega de llibres  la maleta, acaba llegint el que troba a la la casa on es troba. Vaig trobar aquest i me'l vaig empassar.

Novel·leta entretinguda, amb una intriga delirant, que  cau de ple en el gènere fantàstic, però d'escassa qualitat literària.

En una festa de professors universitaris, l'amfitrió s'empesca un entreteniment que acabarà tenint unes conseqüències fatals per un dels convidats. La cosa s'allarga i es complica fins a límits insospitats. 

Embolica que fa fort! No cal ni que us hi acosteu.

**

La casa de los siete pecados

Mari Pau Dominguez, 2009
Grijalbo
352 pàg.
I Premio CajaGranada de Novela Històrica

Madrid, a finals del segle XIX, uns obrers troben l'esquelet d'una dona mentre rehabiliten la coneguda  Casa de las Siete Chimeneas, on al segle XVI hi va viure l'amant de Felipe II,  Elena Mendez, casada amb el capitan Zapata, heroi de Flandes. 

Intrigues de la cort, amors secrets, sentiments de culpa. Per passar l'estona.

***

El maestro de almas

Le maître des âmes
Irène Némirowsky
Traducció de José Antonio Soriano
Editorial Salamandra
221  pàg.

Dario Asfar ha emigrat a França des de Crimea, ha passat fam i penúries, però finalment aconsegueix ser metge. Arriba a Niça amb la seva dona, allí naixerà el seu fill. Assetjat pels deutes, el doctor Asfar intenta sobreviure. L'auge del psicoanàlisi li permetrà fer-se un nom, però la seva personalitat inestable el porta un cop i un altre a contreure deutes i a viure per sobre les seves possibilitats. Ambiciós, esdevé un més dels estafadors i vividors que pul·lulen pel Paris de la Belle Époque. 

L'autora retrata molt bé l'ambient de l'època tot i perfila els personatges d'una manera brillant no exempta d'acidesa.

Publicada per entregues a la revista Gringoire entre el maig i l'agost del 1939, el 2005 va ser reeditat en forma de llibre.

***

La libreria

The Bookshop, 1996
Penelope Fitzgerald
Traducció d'Ana Bustelo
Impedimenta
181 pàg.

Un cop més les entusiàstiques recomanacions han acabat en decepció. La Florence Green, una dona de mitjana edat, vol obrir una llibreria en un petit poble de l'est d'Anglaterra, l'èxit inicial esdevindrà fracàs quan l'edifici que ha comprat és desitjat per una de les forces vives del poble.

Entretinguda, però insulsa, li falta passió i li sobra el poltergeist que li treu veracitat. La veritat és que l'estil d'aquesta escriptora no m'agrada gaire.

Una història que hagués pogut donar més i que per mi  ha quedat en un bluf.

**

El arca del agua

The Waterworks, 1994

E.L. Doctorow

Traducció de Julieta Lionetti

Muchnik Editores

318 pàg.

Un cop més, Doctorow utilitza com a pretext una fets històrics per  bastir una novel·la densa i complexa. Nova York a finals del segle XIX, on la corrupció política no tenia fre. Al voltant de la desaparició d'un jove periodista, crea una una historia d'intriga, on el doctor  Sartorius, personatge heroic a seva altra novel·la La Marcha, és aquí un àngel caigut que experimenta per vèncer la mort. 

***

La fiesta del oso

Jordi Soler, 2009
Mondadori
157 pàg.

Fa uns mesos, vaig veure una entrevista on l'autor parlava del seu llibre,  vaig recordar-ne un altre amb un títol similar i la mateixa localització que m'havia agradat molt, en sabia poc del Jordi Soler, mexicà amb, evidents, arrels catalanes,  però em va temptar i el vaig posar a la llista. Sàvia decisió, perquè he descobert un autor que m'ha agradat molt i m'ho passat molt bé, malgrat que la història és tràgica i amarga.

Dos germans fugen de la desfeta de la guerra civil, la travessa dels Pirineus els separarà, Arcadi aconsegueix arribar a l'altra banda i  fugir cap a Mèxic, mai sabrà res més de l'Oriol, tot i que el fa sa i estalvi i amb una vida d'èxit com a pianista. Anys més tard, el net de l'Arcadi, escriptor reconegut, rebrà una nota que el portarà a investigar, i descobrir, que se'n va fer de l'Oriol.  La veritat us farà lliures, diu l'evangeli de Sant Joan, també pot fer molt de mal.

Amb un evident component autobiogràfic, però què és real i què ficció?

Una magistral novel·la sobre la guerra civil, sobre la veritat i la mentida, sobre joves que van ser obligats a ser herois, sobre la culpa i sobre la fragilitat humana. 

****

El viajero del siglo

Andrés Neuman, 2009
Editorial Alfaguara
544 pàg.
Premi Alfaguara de Novela, 2009

Un viatger arriba a una ciutat, on és fàcil perdre-s'hi perquè els carrers es mouen, per passar-hi una nit,  s'hi acaba quedant una llarga temporada. Coneixerà un músic de carrer amb qui farà amistat, coneixerà la Sophie de qui s'enamorarà, farà amics i enemics. És la ciutat o és la gent qui el frena? Una història  del segle XIX amb personatges que semblen del segle XX.

Llarga novel·la amb un estil molt marcat i una complexa estructura que al principi complica, una mica, la lectura, però acaba per resultar molt agradable i sorprenent.

Molt recomanable per als qui els hi agradin les novel·les que trenquen motlles.

****

La Orden del Finnegans

Enrique Vila-Matas
Eduardo Lago
Jordi Soler
Antonio Soler 
Malcom Otero 
José Antonio Garriga Vela
Ediciones Alfabia
142 pàg.

Fa una setmana em vaig prometre a mi mateixa que no compraria cap llibre fins d'aquí  a 6 mesos. Més de 40 pendents al prestatge és una bona raó. La manca d'espai, una altre raó. He faltat  a  la meva promesa amb aquest llibre que, tot i tenir-ne molts al davant, acabo de llegir. M'ha entusiasmat.

L'Orden del Finnegans està formada pels sis autors, cada any es troben a Dublin per celebrar junts el Bloomsday, no assistir-hi és motiu d'expulsió, en la trobada de l'any passat una de les decisions va ser fer aquest llibre conjunt. He llegit alguna obra de quatre dels sis autors, d'algun més d'una, tinc pendent la darrera novel·la de Jordi Soler, només Malcom Otero m'era totalment desconegut, ara sé que és un prestigiós editor i un bon escriptor de relats, el seu en aquest llibre és divertit i enginyós, però si me'n feu triar un per sobre dels altres, no sabria quin triar.

Doctor Finnegans y Monsieur Hire (Obra en curso), de Vila-Matas m'ha fascinat, art i literatura, la tria entre fons i forma , Finnegan o Hire, la dosi  justa  de cada una que s'aprecia en la seva obra.

Speak-Easy, d'Eduardo Lago, potser la narració més enigmàtica per a qui com jo no ha llegit l'Ulysses, de Joyce, però plena de sentit de l'humor i ironia.

Dreamery Creamery Stormbirds, de Jordi Soler, que m'ha descobert la musicalitat de l'anglès de Joyce.

Un dia de junio, d'Antonio Soler, crònica melangiosa del dia abans d'un dels Bloomsday.

Leopoldo, Malcom Otero, pura ficció, o no, i una gran dosi de sentit de l'humor.

El ejército de Ulises, de José Antonio Garriga Vela, les pors i l'angoixa del primer Bloomsday com a membre de l'Orden descrit amb poderosa veu narrativa.

Literatura en estat pur.

Si el regalo, comptarà com que no he trencat la promesa?

*****

Amy&Isabelle

Elizabeth Strout, 1998
Edicions 62
382 pàg.

Isabelle és una dona vídua que viu en un poblet prop de Boston amb Amy, la seva filla adolescent. Isabelle és una mare freda i exigent, gairebé intolerant, la  relació entre mare i filla està plena de retrets per totes dues bandes. La relació amorosa d'Amy amb un professor de matemàtiques  produirà un trencament que les portarà a replantejar-se la situació. Han tocat fons, ara cal aixecar-se.

Narrada per algú amb menys sensibilitat aquesta novel·la seria un culebrón, però fa de bon llegir.

La novel·la a IMBD 

12 caràcters per al Reto 2010
***

La mujer de la arena

砂の女
Suna no onna, 1962
Kôbô Abe
Traducció de Kazuya Sakai
Ediciones Siruela,1989
204 pàg.

Un entomòleg va a un poblet prop de la costa per buscar-hi una espècie rara d'escarabat, un cop allí el retenen en contra de la seva voluntat. Un poble lluita per la supervivència, una lluita sense fi contra la sorra. Presoner a casa d'una vídua  intentarà, sense èxit,  fugir. Poc a poc la seva rebel·lia contra la injustícia s'anirà apaivagant i es resignarà al destí, a ser una peça més de l'engranatge del poble, on el bé del grup  preval per sobre l'individu. 

L'autor crea una atmosfera que ofega i provoca claustrofòbia, aquesta és una novel·la angoixant, però al mateix temps, d'una estranya bellesa.

****

El amor de una mujer generosa

The Love of a Good Woman: Stories, 1998
Alice Munro
Traducció: Javier Alfaya, José Hamad, Javier Alfaya McShane
RBA Libros
319 pàg.

8 relats sobre dones. Dones de diferents edats, amb diferents i diverses circumstàncies, però que comparteixen la invisibilitat,  la renúncia a viure la seva pròpia vida, al marge de pares o marits. Dones que busquen recuperar el temps perdut, o trobar el temps que mai han tingut. En definitiva, dones que volen viure.

Ha estat una lectura agradable, però, com sempre em passa amb els contes, m'he quedat amb ganes de més, quan començo a conèixer els personatges i a fer-me'ls meus, s'acaben.

***

Me'n recordo

The estate of Joe Brainard, 1975
Joe Brainard
Traducció de Màrius Serra
L'Avenç Edicions, 2010
179 pàg.

Joe Brainard va escriure tots aquests Recordo ... entre el 1970 i el 1973, els records, però, abasten un període més llarg; l'infantesa, l'adolescència a Tulsa, OK,   i la seva etapa d'artista a Nova York. Aquest és un llibre autobiogràfic fet de petits bocins de vida, de sensacions, d'imatges, d'allò que no recorden els llibres d'història. Una successió de records inconnexos i banals que van crear escola i van inspirar molts altres escriptors, com George Perec.

Ell era home, jo no. Ell va néixer als Estats Units, jo no. Ell era homosexual, jo no. Ell era artista, jo no.  Ell era, jo, encara, sóc. Ell portava ulleres, jo també.
Malgrat les poques similituds, he descobert que compartim alguns records,  i que alguns dels seus records han fet de magdalena per alguns records que no  recordava que  recordava,  n'he triat alguns a l'atzar:

Recordo la primera vegada que vaig veure la tele. Lucille Ball estava fent una classe de ballet.

Recordo les figueres de colors que es formaven quan tancaves els ulls amb força.

Recordo les "carreres" a les mitges.

Recordo el soroll terrible que feia el paper dels caramels quan no en volies fer gens.

Recordo que alguns detalls típics de la persona que estimes et poden treure de polleguera.

Recordo aquelles pedres que culls quan surts d'excursió i després, de tornada, et preguntes per què les vols.

Recordo aquell joc de giravoltar cada cop més de pressa fins que ja no t'aguantes dret.

Recordo la manera especial que tenen els nadons d'agafar-te un dit amb tot la mà, com si fos per sempre.

I, evidentment, he fet el que tothom pronostica, he agafat llapis i paper i he escrit el meu propi Me'n recordo...
En aquest blog trobareu  molts altres que també ho han fet.

****

El libro de Daniel

The book of Daniel, 1971
E.L. Doctorow
Traducció de Jordi Arbonés
Muchnik Editores
448 pàg.

Un fet real serveix de base per a aquesta novel·la, amb un protagonista, Daniel, que es defensa de les ferides rebudes ferint als qui té a prop. La investigació dels fets, l'acusació d'espionatge i la posterior execució dels seus pares, el porta a confrontar els seus records   amb tots els qui  s'hi van veure implicats: advocats, veïns, falsos amics, policia, i a acusar-los a tos d'haver mentit, d'haver falsejat, d'haver mirat a una altre banda, d'haver traït a la veritat i als seus pares.
Un clam contra la injustícia, una novel·la  crua, amb alguns passatges realment durs i difícils de pair, perquè l'autor escriu amb violència i sense estalviar-se detalls escabrosos, amb ganes de furgar les consciencies.

***

L'escriptura secreta

The Secret Sripture, 2008

Sebastian Barry

Traducció de Joan Puntí

Edicions de 1984

349 pàg.

Guanyador de James Tait Black Memorial Prize i  el 2008 Costa Awards

La de la Rose McNulty és una de les veus d'aquesta novel·la, té més de 100 anys i viu a l'Hospital de Roscommon des de fa més de 50 anys, decideix escriure la seva autobiografia per que se sàpiga la veritat, la seva veritat, de la seva vida i de la dels seus pares i la dels darrers 150 anys del seu país, Irlanda.

L'altre veu és la del Doctor Grene, el director de l'hospital que  ha de decidir quins són els pacients que  seran transferits al nou hospital més petit i quins poden incorporar-se a la vida "normal". Sent un gran afecte per la Rosemay i decideix investigar les raons que la van dur a l'hospital, el que troba no sempre coincideix amb el que ens explica la Rosemary. On és la veritat? Com va afectar a la Rosemay el poder de l'església i els fets polítics a l'Irlanda del segle XX? 

En alguns moments ha estat una lectura difícil degut al meu desconeixement de la història moderna d'Irlanda que juga un paper cabdal en la història, però malgrat això ha estat una lectura agradable, amb un final agredolç que no m'ha sorprès.

***

L'ensenyador de pisos que odiava els mims

Empar Moliner, 1999

Edicions Destino

229 pàg.

Amb aquest primer recull  de contes l'Empar Moliner es va donar a conèixer. Una bona presentació del seu humor corrosiu, de la seva incorrecció política, del seu sarcasme i del seu ull clínic a l'hora de retratar l'absurd que ens rodeja i les nostres contradiccions. Carrega sense compassió contra els progres, els pijos que van de progres, els progres que voldrien ser pijos, animadors culturals i parelles desaparellades. Tots som susceptibles de ser retratats.

Per riure i somriure.

***

L'ILLA DE L'ÚLTIMA VERITAT

Flàvia Company, 2010
Editorial Proa
141 pàg.

"Em costa saber si és un acte d'amor o de venjança."

Així acaba aquesta novel·la. Just després d'haver llegit aquestes paraules, vaig deixar el llibre a la tauleta i a continuació, amb la ma, vaig empènyer-me amunt la barbeta, tenia la boca oberta. Aquesta és una novel·la que et deixa bocabadada. Per la història, per els personatges, per la bellesa de les descripcions, per l'emoció que traspua.

El doctor Prendel quan sap que és a punt de morir, confessa a la Phoebe, la seva amant,  el que ha mantingut durant molts anys en secret, l'estada a l'illa on va anar a parar quan el seu iot va ser atacat per uns pirates mentre feia una travessa amb uns amics, hi va viure, o malviure, durant cinc anys. La Phoebe escolta la història amb la missió d'escriure-la i fer-la pública després de la mort d'en Prendel,  ens la revela en una narració que ens deixa sense alè, amb un final inesperat, sorprenent, que més que donar-nos respostes, ens planteja nous dilemes,  noves preguntes. Si la vida ens porta a viure situacions extraordinàries, la nostra resposta serà també extraordinària, com la del doctor Prendel, com la de la Phoebe.

Com aquesta novel·la.

*****

INDIGNACIÓN

Indignation, 2009
Philip Roth
Traducció de Jordi Fibla
Mondadori
165 pàg.

Markus Messner, un jove jueu de 18 anys, decideix marxar ben lluny de casa seva, a Nova York, per fugir del setge a que el sotmet el seu pare, un pare amatent i preocupat pels perills de  la vida adulta, preocupació absurda ja que en Markus és un jove estudiós, prudent i brillant. 

Instal·lat a la universitat de Winesburg, Ohio*, a l'Amèrica profunda, toparà amb una societat marcada pel puritanisme i la intolerància que contínuament posa traves a les llibertats individuals dels estudiants. S'enfronta al degà, no s'entén amb els companys d'habitació, no compren a l'Olivia, una jove inestable de qui s'enamora, i malgrat el desig i les ganes de ser l'estudiant més brillant de la seva promoció, acabarà expulsat de la universitat i serà reclutat per anar a la guerra de Corea on morirà. 

Intensa novel·la que mostra com els pitjors defectes de qualsevol societat afecten negativament en la vida de les persones. Un altre obra mestra de Roth.

*Diuen que la tria d'aquesta universitat no va ser a l'atzar, sinó una mena d'homenatge a Sherwood Anderson

****

TRES DONES FORTES

Trois femmes puisantes, , 2009
Marie Ndiaye
Traducció d'Anna Casassas
Quadrens Crema
285 pàg.
Premi Goncourt 2009

Hi ha llibres que quan els  acabes se't congelen les paraules a la gola, o als dits. La Marina Espasa ho ha explicat tant bé ...

Norah, Fanta i Khady. Vet aquí tres noms que us quedaran gravats al cervell, o al cor, després de llegir Marie Ndiaye, darrer premi Goncurt. Són tres històries –lligades per un fil molt subtil– sobre tres dones amb pares, marits o germans cruels, absents o traïdors. Tres històries que passen entre una Europa de províncies i una Àfrica de suor, colors i deserts, però sense tòpics. Tres històries que contenen una violència extrema, física, moral. I una escriptura hipnòtica, que gira en cercles al voltant de la seva víctima (el lector), com l’aligot que persegueix un dels protagonistes, el marit de Fanta, un venedor de cuines que passa un matí de deliri mental a través del qual anem descobrint la història d’ella, que va abandonar l’Àfrica per seguir-lo fins a França, per no aconseguir res. El trajecte de Norah és l’invers, perquè ella baixa a l’Àfrica a visitar el seu pare, després de molts anys de no veure’l, i la seva estabilitat trontolla. Khady puja, perquè fuig cap a Europa, però més aviat baixa cap a un infern particular. Esclavitzada pels seus semblants, la futura sense papers exemplifica de la manera més crua l’odissea tràgica dels moviments migratoris d’avui. Mentre llegim Tres dones fortes tenim la sensació que abans ningú no ens havia explicat les coses així, com si ens volgués fer entendre que l’important no és la comprensió racional ni lògica dels fets, sinó l’exploració dels impulsos vitals, baixos i gairebé inacceptables que els van provocar: l’amor il·lícit entre fill i madrastra o l’insuportable pes d’un record violent. L’esplèndida traducció ens dóna una idea de la riquesa lingüística de NDiaye, i la puntuació assalvatjada és una altra pista que toca deixar el cap quadrat sobre la tauleta de nit, al costat del despertador, i permetre que el llibre entri dins nostre sense intermediaris racionalitzadors. Literadura per a cors forts. Apoteosi del llenguatge per pal·liar la buidor moral.

 –Marina Espasa

... que més podria afegir jo?

****

RAGTIME

E.L. Doctorow, 1975
Traducció de Maria Iniesta i Agullo
Edicions de 1984
269 pàg.

Segona novel·la que llegeixo de Doctorow, i com la primera m'ha fascinat. Barrejant personatges  reals: Houdini, JP Morgan, el president Roosevelt, Stanford White, i una família ficticia sense nom: el Pare, la Mare, el Noi, el Germa Petit de la Mare i l'Avi. L'autor evoca un temps convuls dels Estats Units, els primers anys del segle XX i lliga les vicissituds de la típica família WASP, amb diferents personatges que representen tòpics de la societat de l'època, els negres que patien el racisme, els emigrants que lluitaven per una nova vida i, entre altres, els proletaris i sindicalistes que lluitaven pels seus drets. Una novel·la molt visual i colorista, en Milos Forman en va dirigir el 1981 la versió cinematogràfica.

7 caràcters per la Reto 2010
****

Persèpolis

Marjane Satrapi, 2000/2003
Traducció d'Albert Jané
Editorial Norma

Feia temps que tenia ganes de llegir aquesta novel·la gràfica, història autobiogràfica d'una jove iraniana que als 10 anys veu com el seu país canvia social i políticament, i  des de la seva mira veurem com l'afecta  aquest  canvi. Criada en una família de classe alta i  progressista, el gir tradicionalista del país la sobtarà mes que als seus companys. La història comença el 1979 i s'allarga fins el 1994.

El dibuix en blanc i (molt) negre és senzill, simple i esquemàtic, però molt expressiu.

Interessant.

10 caràcters en el Reto 2010

***

La gran marxa

The March, 2005
E.L. Doctorow
Traducció de Julià de Jòdar
Edicions de 1984
337 pàg.
Premi Pen Faulkner 2006

Vaig agafar aquesta novel·la per casualitat perquè havia llegit la critica de la darrera novel·la d'aquest autor, tot i que en principi  l'argument de La gran marxa no em semblava gaire atractiu, ha estat una d'aquelles novel·les que m'ha captivat des de la primera pàgina, que no he pogut deixar de llegir, d'aquelles que quan s'acaben et sents una mica buida i amb ganes de més.

Barrejant fets històrics amb personatges ficticis, l'autor aconsegueix crear una gran novel·la. Asseguda a la butaca veia passar per davant meu un gran riu de homes i dones, blancs i negres, criatures i vells, herois i víctimes, els que van travessar les planes del sud dels Estat Units acompanyant  la càrrega de la cavalleria del general William Sherman el 1860, que després de cremar la ciutat d'Atlanta va continuar cap  a Georgia i cap a les Carolines, saquejant tot el que trobava. 

Una novel·la intensa i seductora.

****

El tiempo envejece deprisa

Il tempo invecchia in freta, 2009
Antonio Tabucchi
Traducció de Carlos Gumpert
Anagrama
174 pàg.

9 contes on el temps és protagonista, el temps passat, el que no tenim o el que hem gastat inútilment. Com en tot recull de contes uns sobresurten sobre altres, m'ha agradat per sobre de tots el del ex-soldat malalt que ensenya una nena a llegir el futur en els núvols. 

****

Mi querida Don Juan

David Torrejón, 2002

Ediciones de la Discreta 

251 pàg.

Un publicista decideix escriure una novel·la per venjar-se de les dones. Una jove descobreix l'esborrany i inicia un joc literari que la porta a adoptar la personalitat de Don Juan. 

Una novel·la amena, enginyosa  i divertida, un còctel explosiu que barreja, amb molt de talent,  novel·la rosa, intriga, humor i comèdia.

***

Quatre germanes

Moonflower Vine
Jetta Carleton, 1962
Traducció de Jordi Nopca
Libros del Asteroide
439 pàg.

Encara estic meravellada amb el record d'aquesta magnifica novel·la, i això que les primeres pàgines em van semblar carrinclones, però ràpidament vaig sentir-me part de la família, i vaig riure i plorar i patir i fruir com una germana més. Les estades estiuenques de les germanes Soames a la granja de la família els hi serveixen per recordar les alegries i les tristeses, però sobretot l'amor que els ha mantingut units. Cadascun parla dels seus records, junts formen la història particular de la família, però també la d'un època, la primera meitat del segle XX, d'una nació, els Estats Units,  d'una cultura. Pare, mare i les quatre filles, sis mirades que no sempre veuen el mateix, sis maneres de veure els mateixos fets.

Una novel·la que  emociona, que mereix una relectura.

14 caràcters per al Reto 2010

*****

El cel és blau, la terra blanca

Sensei no Kaban
Hirowi Kawakami, 2001
Traducció de Marina Bornas Montaña
Quaderns Crema
213 pàg.

Quan la Tutsiko es troba amb el seu vell mestre ja fa temps que està sola, ell també ho està. Les seves soledats es faran companyia, compartiran estones i menjar, i sobretot sake i cervesa. La particular manera que tenen els japonesos de relacionar-se, o de no relacionar-se, la dificultat de comunicar els sentiments, els convencionalismes o el pudor que els paralitza són expressats amb senzillesa i de manera molt poètica.
Una història d'amor, fràgil i commovedora.

***

Béstias sin patria

Beasts of no nation

Uzodinma Iweala, 2005
Traducció de Ramon de España
Editorial Duomo/Nefelibata
140 pàg.

Hi ha llibres que t'agafen pel cor, te'l estrenyen ben fort i no te'l deixen fins que els acabes. I quan els acabes voldries no haver-los llegit, o millor dit, voldries que no hagués calgut que algú els hagués escrit, que l'Agu no hagués existit mai, però malauradament n'hi ha molts  d'Agu, incomptables. A l'Àfrica, a Europa, a l'Àsia o a Amèrica, en qualsevol lloc on hi hagi una guerra hi pot un nen, o una nena, com l'Agu. Un nen  que  va aprendre  a llegir a la falda de la seva mare, que insisteix per anar a l'escola i que quan sigui gran vol ser metge o enginyer, però que  l'han obligat a ser soldat, l'han envoltat de violència, de por, de guerra. Només la fantasia, la seva innocència i l'amor cap a la seva família li permetran sobreviure al horror.

Un llibre que us farà plorar i us deixarà amb el cor encongit.

***

Els jugadors de whist

Vicens Pagès Jordà, 2009
Editorial Empúries
542 pàg.

Hi ha novel·les que t'agafen pel coll i no et deixen, no vols deixar-les, no vols que s'acabin perquè Tots els personatges són ficticis, però la majoria dels diàlegs són reals.

La novel·la s'estructura en tres parts, en totes elles s'utilitzen diferents models narratius: retalls del diari d'un adolescent, relat en tercera persona, post de diversos blogs, tirallongues de les llistes més inversemblants (genials!). Les dues primeres parts transcorren al llarg del dia del casament de la filla del Jordi Recasens, el temps avança lentament perquè tira enrere en llargs flaixbacks que ens expliquen els antecedents, antecedents que es remunten trenta anys enrere, a l'estiu del 1977, l'estiu que en Biel, en Jordi i en Churchill jugaven al whist. Figueres i el castell de Sant Ferran comparteixen protagonisme amb tots els personatges que desfilen per la novel·la, els del 1977 i els del 2007. La tercera part comença l'endemà del casament i s'allarga fins al cap d'un any i mig més, però el passat sempre hi és present. Sorprenent la veu narrativa, que de tant en tant ens fa l'ullet.

Emotiva, emocionant, plena d'intriga i de sentiments, de referències a la cultura pop i a la literatura, a l'Empordà, als que érem joves als anys 80 i 90, i als fills d'aquella generació que  avui són joves, a la nostra música i a la seva.

Una novel·la intensa que no us heu de perdre. Com tampoc us podeu perdre la pàgina web de l'autor.

Segona recomanació per al Repte 2010

*****

Bilbao-New York-Bilbao

Kirmen Uribe, 2008
Traducció d'Ana Arregui
Seix Barral
206 pàg.

En les 7 hores que dura el vol de Bilbao a Nova York, desfilaran pel nostre davant tres generacions d'una família basca, i no només coneixerem les vicissituds d'aquest homes i dones, si no que també veurem i seguirem el procés de creació de la mateixa novel·la, a través dels records que li expliquen els que encara són vius,  de les cartes  que van escriure els avantpassats o de velles llegendes i records que li arriben  com les cireres, que unes arrosseguen a les altres. Uns personatges vius malgrat el pas del temps, un llibre ple d'històries, ple d'aventures, un llibre per fruir llegint.

****
21 caràcters per al Reto 2010

Seduccions de Marràqueix

Josep Piera
248 pàg.
Edicions 62

Crònica de l'estada al Marroc d'un escriptor de mitjana edat que es recupera d'una greu malaltia. Partint de la ciutat de Marràqueix visita diferents indrets del Marroc i en descriu la natura, el paisatge i la gent d'una manera idíl·lica. Viatge real i viatge interior, amb unes descripcions molt acurades i molt poètiques. Destacaria sobretot la comparació que fa l'autor del Marroc  de la dècada del 1990 amb la València de la infantesa de l'autor, pels volts dels anys 50 i 60.

No espereu una guia de viatges, és la visió particular de l'autor sobre el Marroc i sobre la seva gent.

***
22 caràcters per al Reto 2010

Tot està il·luminat

Everything is illuminated, 2002
Jonathan Safran Foer
Traducció d'Alexandre Gombau Arnau
Editorial Columna
204 pàg.

Amb alguns llibres hi ensopego, això no vol dir que  me'ls trobi per casualitat, si no que no avanço en la lectura, que em cauen de les mans. Amb aquest m'ha passat, tot i venir molt recomanat. D'entrada ja no em va agradar la coberta, vosaltres la veieu groga però jo en realitat la veig verd pistatxo fosforescent, horrible. 

Un jove jueu nord-americà que casualment es diu com l'autor fa un viatge a Ucraïna tot buscant l'Augustine, la dona que surt en una vella fotografia, la dona que probablement va salvar el seu avi, l'acompanya l'Àlex, un jove ucraïnès que li fa de traductor, delerós d'emigrar als EEUU i amb un anglès força peculiar,  l'avi de l'Alex, que fa de xofer, i un gos molt efusiu.. La novel·la s'estructura en tres parts, les cartes de l'Àlex (escrites en el seu anglès/català peculiar),  la història del poble de l'avi d'en Jonathan i el viatge que fan per Ucraina.

Des de la primera pàgina que no vaig entrar la història ni en la manera d'explicar-la.  Segurament llegit en un altre moment l'hagués assaborit, però no era el seu moment. O no era el meu,  gairebé totes les critiques i ressenyes el recomanen com un llibre divertit, fins hi tot hilarant, o potser és un d'aquells llibres que han de ser llegits en versió original ...qui sap!

**

Xocolata desfeta Exercici d'espill

Joan-Lluís Lluís, 2010
La Magrana
238 pàg.

Els Exercicis d'estil del Raymond Queneau són l'espill on s'enmiralla aquest llibre. Si allí era un jove amb barret estrafolari que escridassa un viatger que l'empeny, aquí un jove va a prendre's una xocolata desfeta al carrer Petrixol i una estrafolària jove li clava un ganivet. 

Arguments senzills que donen joc a múltiples formes de relatar, a jugar amb la llengua i les paraules, 99 explicacions diferents en el cas de  Queneau, 123 n'escriu el Josep-Lluís Lluís.

Un llibre saborós, l'agafis per on l'agafis.

Especialment recomanat per  a verbívors recalcitrants.

Aquí, cada dimecres,  Xocolata desfeta.

****

15 caràcters per al Reto 2010

Push

Sapphire (Ramona Lofton), 1996
Traducció d'Alícia Mirall
Labutxaca, Grup 62
189 pàg.

Possiblement aquest títol no us diu res, però si us dic Precious potser us sonarà, aquesta és la novel·la en que s'han basat per fer la pel·lícula.
La Precious Jones és una noia de disset anys, negra, gairebé analfabeta  i embarassada del seu segon fill. Viu a Harlem amb la seva mare, una dona obesa i cruel, a l'escola ningú li fa cas, la Precious no ha tingut infantesa, la seva vida fins ara ha sigut un maltractament continu i aclaparador, indescriptible, tant que llegir-ho fa mal. Quan aterra a un institut per a joves amb vides desestructurades, finalment trobar la força per recuperar la seva dignitat. Una història dura, molt dura.
Precious a Filmaffinity

***
4 caràcters per al Reto 2010

Cantos de marineros en la Pampa

Rodolfo Fogwill, 1998
Editorial Mondadori
350 pàg.

En Màrius Serra va esmentar la novel·la Los Pichiciegos en un des seus articles, les recomanacions del Màrius sempre són molt recomanables, buscant-la vaig trobar aquest llibre que, entre altres relats, inclou també Los pichiciegos. Un molt bon descobriment.  

En aquesta edició s'hi inclouen els relats:

Muchacha punk, la descripció  minuciosa d'una trobada casual;  Restos diurnos, el relat d'una infidelitat on els somnis es barregen confusament amb les malsons i la realitat; Japonés, diari de bord d'una curiosa i sorprenent travessia marina;  Memoria de paso, el mite d'Orlando en versió argentina; La liberación de unas mujeres, crònica de l'acció duta a terme per uns guerrillers per alliberar unes preses polítiques; Los pasajeros del tren de la noche, un poble veu con retornen tots el joves que van marxar a la guerra, un ambient que m'ha recordat  Pedro Pàramo; Cantos de marineros en la Pampa, el que més m'ha agradat, uns corrua d'homes, dones i bèsties perduts per la Pampa com si estiguessin al mig del mar, sense referents per orientar-se, sense  trobar el camí;  La larga risa de todos estos años, amor, odi i  gelosia en una parella atípica;  i Los pichiciegos, el curiós mètode d'uns soldats argentins durant  la guerra de les Malvinas on malviuen defugint els combats d'una guerra absurda.

Un llibre sorprenent i un autor amb un estil especial que hipnotitza.Transgressor, irònic i lúcid.

Pàgina web del autor

****

El hombre que amaba a los perros

Leonardo Padura, 2009
Circulo de Lectores
633 pàg.

Tres vides enllaçades pel destí, un tràgic destí.

La de Trotski, un dels principals ideòlegs impulsors de la gran utopia del segle XX, Ramon Mercader, l'home que el va assassinar, i Iván Cárdenas, un frustrat escriptor cubà que patirà la desesperança i el fracàs de la gran utopia del segle XX.

Biografia novel·lada? novel·la històrica? en qualsevol cas, un llibre que agradarà als que estiguin interessats en la història del segle XX, vista a través dels ulls d'un dels seus personatges més controvertits que va patir, com milions de persones, l'acarnissament de Stalin. 

Assistirem a la transformació d'un jove idealista en una màquina de matar i veurem con Ivan recupera les ganes d'escriure gràcies al relat d'uns fets que li havien estats negats.

Aquesta és una novel·la complexa i densa, que barreja fets històrics i ficció amb una naturalitat que la fan molt interessant.

****

Vacio perfecto

Doskonała Próżnia, 1971

Stanislaw Lem

Traducció de Jadwiga Maurizio

Editorial Impedimenta, 2008

320 pàg.

Recull de setze ressenyes, la primera és la ressenya del  llibre que tenim a les mans, però les altres quinze pertanyen a obres que no podrem llegir mai,  no existeixen, i és una pena! perquè algunes serien magnífiques novel·les si algú es decidís a escriure-les. Com en tota obra composta de diferents parts, n'hi ha de més reeixides que d'altres, en algun cas, fins i tot,  poden ser llegides com petits contes.

Les obres analitzades són de diferents temàtiques, hi ha crítica de novel·les, d'obres científiques o filosòfiques, les meves preferides han estat les de ficció, Les Robinsonades o Gruppenfürer Louis XVI, les millors per al meu gust, Sexplosión i Toi també serien, si existissin, molt interessants. El sentit de l'humor i la ironia impregnen tot el llibre, que en molts  moments ratlla el sarcasme. Una lectura interessant, divertida, però per ser llegida a petites dosis per assimilar-ne millor el contingut.

Us en deixo un parell de  fragments per fer boca.

TOI, Raymond Seurat

Per a Seurat, la literatura és la prostitució de l'esperit, donat que escriure és servir. Cal agradar, fer la cort, justificar-se, ensenyar la musculatura de l'estil, confessar, fer del lector un confident, entregar-li la millor part d'un mateix, sol·licitar el seu interès, mantenir viva la seva atenció... Resumint, s'ha de flirtejar, suplicar, esperar... Quina abjecció!

PERYCALYPSIS, Joachim Fersengeld

Joachim Fersengeld és un alemany que ha escrit el seu Perycalypsis en holandès (llengua que coneix molt poc, com ell mateix contesa en el pròleg) i l'ha publicada a França, país prou conegut per la  descura de les seves correccions. Qui escriu aquestes línies tampoc en sap gaire d'holandès; però, orientat pel títol del llibre, la introducció anglesa i el poc que va poder deduir-ne del text, es considera prou apte per a fer-ne la crítica.
(La traducció des del castellà és meva)

13 caràcters per al Reto 2010

***

El desajuste del mundo

Le dérèglement du monde Quand nos civilisations s'épuisent, 2009
Amin Maalouf
Traducció de Maria Teresa Gallego Urrutia
Alianza Editorial
315 pàg.

L'acurada anàlisi que fa l'autor dels desajustaments que pateix el món ens ajuden a entendre millor el perquè de la malfiança entre la humanitat, que no sap trobar la manera de conviure. L'explicació no és fàcil ni clara, Maalouf des de la seva perspectiva, a cavall de les dues grans civilitzacions que xoquen actualment,  sap trobar la manera de fer-la entenedora per als que no som experts en història. Desajust econòmic, financer, climàtic, intel·lectual, d'identitat... un repàs del passat i del present i una mirada esperançadora cap al futur.

Tot i ser lectora habitual de novel·la, aquest ha estat un llibre molt interessant i de lectura molt amena, moltes gràcies a qui me'l va regalar.

****

Marea muerta

Juan Barber, 2002
Ediciones de La Discreta
213 pàg.

Juan s'embarca en un vaixell de pesca l'any que hauria de començar a l'Universitat. La vida dels homes en els vaixells de pesca en aquella època hi es retratada amb total fidelitat, sense estalviar-ne la duresa de la feina al mar, ni la sordidesa de l'ambient de terra quan desembarquen als ports d'Àfrica. Durant quatre mesos compartirà totes les hores del dia i totes les tasques amb els altres tripulants, vells llops de mar que no el creuen capaç de suportar la vida al vaixell. El record agredolç del desamor de Rocío, la noia que ell estima, l'acompanya i l'angoixa. El setembre del 1977 va salpar del port de Màlaga un adolescent, el gener del 1978 hi torna tot un home que s'ha guanyat el respecte de la tripulació.

Una gran novel·la.

.

****

11 caràcters per al Reto 2010

Tango para un copiloto herido

David Torrejón, 2010

Editorial de La Discreta

339 pàg.

Un investigador d'arxius, Ulises Lopez de Ayala,  ha de trobar els veritables pares de José Baraña,  un home a qui la que ell creia la seva mare li entrega li entrega un sobre amb una adreça i una vella fotografia d'una parella. Ulises, José i Irene, la filla de Baraña, emprenen una investigació que els durà fins a l'Uruguay i l'Argentina, on removent el passat trauran a la llum una commovedora i interessant història que va tenir per escenari la Carrera Panamericana del 1954, tot i que els antecedents es remunten fins la Guerra Civil Espanyol i la II Guerra Mundial. Malgrat el temps que ha passat, alguns dels implicats encara tenen comptes pendents. Una trama  detectivesca molt ben lligada, més una  novel·la històrica trenada amb una història d'amor portaran a un desenllaç sorprenent.

Una lectura amena i molt agradable.
Pàgina web de la novel·la
.

****

25 caràcters per al Reto 2010