05 de juliol 2010

La Orden del Finnegans

Enrique Vila-Matas
Eduardo Lago
Jordi Soler
Antonio Soler 
Malcom Otero 
José Antonio Garriga Vela
Ediciones Alfabia
142 pàg.

Fa una setmana em vaig prometre a mi mateixa que no compraria cap llibre fins d'aquí  a 6 mesos. Més de 40 pendents al prestatge és una bona raó. La manca d'espai, una altre raó. He faltat  a  la meva promesa amb aquest llibre que, tot i tenir-ne molts al davant, acabo de llegir. M'ha entusiasmat.
L'Orden del Finnegans està formada pels sis autors, cada any es troben a Dublin per celebrar junts el Bloomsday, no assistir-hi és motiu d'expulsió, en la trobada de l'any passat una de les decisions va ser fer aquest llibre conjunt. He llegit alguna obra de quatre dels sis autors, d'algun més d'una, tinc pendent la darrera novel·la de Jordi Soler, només Malcom Otero m'era totalment desconegut, ara sé que és un prestigiós editor i un bon escriptor de relats, el seu en aquest llibre és divertit i enginyós, però si me'n feu triar un per sobre dels altres, no sabria quin triar.
Doctor Finnegans y Monsieur Hire (Obra en curso), de Vila-Matas m'ha fascinat, art i literatura, la tria entre fons i forma , Finnegan o Hire, la dosi  justa  de cada una que s'aprecia en la seva obra.
Speak-Easy, d'Eduardo Lago, potser la narració més enigmàtica per a qui com jo no ha llegit l'Ulysses, de Joyce, però plena de sentit de l'humor i ironia.
Dreamery Creamery Stormbirds, de Jordi Soler, que m'ha descobert la musicalitat de l'anglès de Joyce.
Un dia de junio, d'Antonio Soler, crònica melangiosa del dia abans d'un dels Bloomsday.
Leopoldo, Malcom Otero, pura ficció, o no, i una gran dosi de sentit de l'humor.
El ejército de Ulises, de José Antonio Garriga Vela, les pors i l'angoixa del primer Bloomsday com a membre de l'Orden descrit amb poderosa veu narrativa.
Literatura en estat pur.
Si el regalo, comptarà com que no he trencat la promesa?

*****

3 comentaris:

Carmen Neke ha dit...

No te preocupes que tú no has roto promesa alguna!!! ¿Comprar un libro? ¿Qué libro? Aquí nadie ha visto nada. Menos yo, y si me preguntan lo negaré todo :))))))))))))

núria ha dit...

;)

Carmen Neke ha dit...

Estoy muy de acuerdo con todo lo que comentas sobre los relatos individuales de este libro, núria, especialmente sobre la musicalidad del inglés de Joyce que con tanta maestría sabe reflejar Jordi Soler. Él se acerca más que ningún otro a la auténtica esencia de la obra de Joyce, mucho más que Eduardo Lago, por ejemplo, que se queda en la mera complicación de las estructuras formales. Y las fantasías neurótico-apocalípticas de Garriga Vela que cierran el volumen son sencillamente geniales.
Hay mucha pose en este libro, sí, pero también mucha calidad literaria. Merece la pena, desde luego.