28 de febrer 2008

Sin destino

Autor: Imre Kertész, 1975
Traductora: Judith Xantús, 2001
Editorial: El Acantilado, Quaderns Crema, 2001

Historia del año y medio de la vida de un adolescente en diversos campos de concentración nazis (experiencia que el autor vivió en propia carne), “Sin destino” no es, sin embargo, ningún texto autobiográfico.

Con la fría objetividad del entomólogo y desde una distancia irónica, Kertész nos muestra en su historia la hiriente realidad de los campos de exterminio en sus efectos más eficazmente perversos: aquellos que confunden justicia y humillación arbitraria, y la cotidianidad más inhumana con una forma aberrante de felicidad.


Testigo desapasionado, “Sin destino” es, por encima de todo, gran literatura, y una de las mejores novelas del siglo XX, capaz de dejar una huella profunda e imperecedera en el lector.

............................................


Darrerament he llegit (algun encara el tinc a les mans) uns quants llibres que parlen del holocaust i de les malvestats dels nazis, fa temps n'havia llegit d'altres. Quan has llegit un llibre sobre els camps de concentració penses que ja ho saps tot, que no hi pot haver res pitjor que el que ja has llegit. No és així, en cada llibre nou descobreixes que es pot anar més enllà, encara més enllà, que van anar tant enllà, que es fa difícil entendre com els qui ho van patir van poder sobreviure. No és només els patiments físics, que van ser molt i molt durs, no és només el patiment moral i psicològic, que va ser molt i molt llarg. És també el poder entendre com va poder arribar a passar, perquè ningú (potser alguns si, però molts pocs) no es va revoltar, per què va ser tot tan fàcil per als nazis?


Dir que m'ha agradat seria mentir, no m'ha agradat el que he llegit, i no perquè no estigui ben escrit. No m'agrada el que explica, no m'agrada el que va passar però, precisament per això, hem de llegir aquests llibres que no ens agradaran.




Hongria

Tots aquells cavalls

Autor: Cormac McCarthy
Traductor: Xavier Pàmies
Editorial: Edicions 62
Un noi texà i el seu amic d'infància s'aventuren per buscar l'essència de la vida vaquera viatjant al territori desèrtic del nord de Mèxic.

El viatge representarà una descoberta geogràfica però sobretot la descoberta de la vida. Amb aire de western clàssic, que no oblida la figura del cowboy coratjós i noble, Tots aquells cavalls és una novel·la de paisatges, que amb ritme viu i fluid transportarà el lector fins a enfrontar-lo amb alguns dels tòpics de la cruesa de la vida, com el desarrelament, la violència, els desenganys, la mort o la recerca d'un ideal i una identitat.

...........................................

L'acció transcorre durant els anys posteriors a la II Guerra Mundial, quan a Texas s'abandonaven els ranxos i el bestiar per el petroli, en Jonh Grady Cole no es resigna i, amb el seu amic Rawlins busquen més al sud un món que enyoren. La trobada amb un company inesperat desencadenarà una sèrie d'incidents que els afectaran profundament, la seva vida mai més tornarà a ser la mateixa.

Una gran novel·la, la segona que llegeixo d'aquest autor. Diàlegs breus i concisos, barrejats amb descripcions de paisatges i sentiments, utilitzant totes les paraules necessàries, però no més de les que calen, un llenguatge precís i auster, d'una gran bellesa.

D'aquesta novel·la se'n va fer una pel·lícula All the pretty horses, dirigida per Willi Bob Thorton, no l'he vist, però les crítiques que he troba no son gaire bones, tot i que jo penso que en podia haver sortit una bona pel·lícula, Cormac McCarthy és, en opinió meva, molt visual.

22 de febrer 2008

Serge Gainsbourg, la biografia.

Autor: Sylvie Simmons
Editorial: Reservoir Books


“Mi vida es un triángulo de alcohol, Gitanes y mujeres”, afirmaba desafiante Serge Gainsbourg. Músico, compositor, cantante de cavernosa voz, poeta, escritor, cineasta, actor, pintor, renovador de la canción francesa… en definitiva, referencia estética de toda una generación, Gainsbourg mantuvo relaciones con las mujeres más bellas de su época, les escribió tórridas canciones, las fotografió sin ropa para la posteridad y las rodó en filmes de bajo presupuesto. La opinión pública le censuró duramente, la prensa rosa le persiguió, y las radios prohibieron divulgar sus discos y sus intervenciones televisivas fueron vetadas.
A él le hubiera gustado ser recordado por su enorme talento para la melodía, desde el yeyé hasta la música clásica, pasando por la chanson, el pop, el reggae y la experimentación. O por sus letras, increíbles ejercicios de lenguaje, que jugaban con la sonoridad de las palabra, el doble y triple sentido de las frases, las onomatopeyas, la filosofía, la obsesión sexual, el amor y la muerte. Sin embargo (cosa que tampoco creemos le importara demasiado), es especialmente admirado por haber creado y cantado a dúo con Jane Birkin el himno erótico por excelencia de los setenta, esa cadencia apoyada en un órgano agónico, llena de susurros, gemidos y voces entrecortadas, ‘Je t’aime… moi non plus’.
.......................................

No em considero mitòmana i no sóc lectora habitual de biografia, però quan vaig descobrir que s'havia publicat una del Serge Gainsbourg no m'hi vaig poder resistir.
Segur que coincideixo amb molta gent en la primera notícia que vaig tenir d'en Gainsbourg.
Anys 70 (aquí tot arribava més tard) diumenge a la tarda, festa d'adolescents en un garatge i de sobte ... silenci, mirades malicioses, la llum s'atenua i una musiqueta suau, rítmica i ... prohibida comença a sonar.
Uns anys més tard vaig anar descobrint totes les altres cançons d'en Serge. No sabria triar-ne una de sola, algunes m'agraden per l'alegre cacofonia i els doble sentits, L'ami Caouette, altres per el profund lirisme que amaguen, Manon, La chanson de Prèvert, si Baudelaire pogués sentir les seves paraules en boca de Gainsbourg segur que estaria encantat, sense oblidar les més surrealistes com Le cadavre exquis. La mort, l'obsessió sexual, l'amor i el desamor, les seves moltes amants, un cobrador del metro, la Marsellesa, Hitler, la seva filla, un quadre, qualsevol pretext li servia per fer una cançó, i en va fer tantes i per tanta gent!
Amb aquesta biografia he entès la persona, el perquè del personatge, he descobert un Gainsbourg tímid i afectuós, que necessitava que casa seva fos un temple de l'ordre per contrarestar el desordre que era la seva vida pública, i de la qual no volia, no podia, prescindir.
Els qui ja el coneixeu, aprofundireu en la seva vida, sempre exagerada, sempre un pas més enllà dels convencionalismes, fins a la creació d'en Gainsbarre, l'alter ego a qui tot li estava permés, boutades, escatologia, escàndols ... una careta per amagar la timidesa.
Els qui no el coneixeu podreu descobrir un gran home, malgrat la seva misogínia, un gran poeta malgrat que poques vegades se li ha reconegut, un gran músic que va conrear tots els gèneres i estils musicals del segle XX, un gran cantant tot i que alguns diuen que mai va cantar, que com a molt recitava i xiuxiuejava, un gran artista que necessitava viure rodejat de coses belles, dones belles, objectes bells, belles paraules ... ningú com ell ha jugat amb les paraules.
Res li va ser aliè cinema, literatura, pintura, publicitat, música, cançons ... rock, twist, yeyé, pop, jazz, reggae, cançó melòdica, ballables, música clàssica ....
I malgrat tot això, fora del França, només se'l recorda pel famós duet amb Jane Birkin .... Je t'aime ...moi non plus.
No cal dir que us el recomano vivament.



França

21 de febrer 2008

L'home manuscrit

Autor: Manuel Baixauli
Editorial: Proa / Moll


L'home manuscrit, tercera obra que publica Manuel Baixauli, conta la història d'un misteri: el d'un seguit de missatges que van sortint al pas del protagonista, el qual en segueix el fil a la recerca d'alguna cosa que molt probablement sigui la pròpia identitat. Esquiu i captivador alhora, L'home manuscrit és el relat d'una fascinació, la que neix de la literatura i del propi llenguatge, així com del major enigma al qual ens enfrontem cadascun de nosaltres: el de la vida, la vida pròpia, particular i concreta. Per altra banda, L'home manuscrit, és una novel·la important perquè és sòlidament escrita -i reescrita- per un autor brillant i tenaç que poseeix una fe insubornable en la literatura, els somnis i la imaginació, pels quals fa una aposta tan radical com seductora.

Novel·la d'acció interna, com n'hauria dit Llorenç Villalonga, L'home manuscrit constitueix una proposta que, a canvi d'un cert grau d'exigència, ofereix un nivell màxim de plaer lector, i converteix Manuel Baixauli en un nom a seguir d'ara endavant pels sibarites de la bona literatura.
...........................................

Si amb una sola paraula hagués de definir aquesta novel·la, cosa impossible per altra banda, seria matriosca, algú dins d'algú altre que en conté un altre i tots son el mateix.

És una novel·la curta, però intensa, on Ell, insatisfet del seu passat se'n crea un de nou per continuar vivint i culminar l'obra que va fer començar a l'home manuscrit. Personatges sense nom propi, nominats en funció del paper que interpreten, que es van perpetuant i mutant al llarg del llibre, tot i ser immutables.

Milers de papers escrits, anys i anys de vida viscuda per ser escrita, parets plenes de paraules escrites, reescrites, corregides ... per ser finalment sintetitzades en un sol llibre que permetrà als personatges seguir vivint per sempre.

No sé si les meves paraules expressen l'entusiasme que sento per aquesta novel·la, us deixo una frase que en certa manera resumeix l'esperit de la novel·la.

-No m'obstine a traure conclusions -digué-. El plaer rau,

precisament, en la recerca. El camí, no el seu terme.

Totalment recomanada. Si compreu l'edició de Moll us sortirà més bé de preu, i en opinió meva la portada és més bonica.


15 de febrer 2008

El cor de les tenebres

Autor: Joseph Conrad

El cor de les tenebres és la història del viatge que el capità Marlow fa a la recerca del senyor Kurtz, l'agent comercial que s'ha refugiat en el riu Congo. Testimoni de l'activitat colonial, que Conrad descriu com «la més vil lluita pel pillatge que mai hagi desfigurat la història de la consciència humana», l'aventura de Marlow l'envolta en un crucial replantejament dels propis valors. Amb un gran domini de l'art narratiu, l'autor transmet al lector el profund misteri de la veritat en aquesta extraordinària exploració de la brutalitat í la desesperació humanes.

........................................

Es fa difícil explicar la sensació que m'ha deixat la lectura d'aquest relat. De fet relectura, l'havia llegit als 15 o 16 anys. M'ho empassava tot en aquella època, es clar que aleshores no el vaig entendre i només hi vaig veure l'aventura de la navegació pel riu.

Una història dintre d'una altra història, Marlow és dins un vaixell al Tàmesis, enmig des la foscor els seus companys senten una veu que els porta al cor de les tenebres.

Remuntan el Congo, Marlow veu i sent la selva, en pateix els inconvenients, però el viatge més dur és el que fa al seu interior. Al seu i al de Kurtz, l'home que no coneix però que ja admira, només pel que n'ha sentit a dir. L'home que molts admiren i molts altres odien. L'home que és un semideu pels habitants d'aquestes tenebres, l'home que morirà amb l'horror als ulls.

Conrad sap de que parla perquè ho va viure, la seva experiència al Congo li va servir d'inspiració. La suposada llum de la civilització no va il·luminar els paíssos que colonitzaven, més aviat els va enfonsar en les tenebres més esgarrifoses.

Va ser escrita al 1902, 77 anys més tard Francis Ford Coppola portaria al cine un guió basat en aquesta novel·la, traslladant l'acció a la invasió nord-americana del Vietnam , Apocalypse Now.

12 de febrer 2008

El corazon helado

Autora: Almudena Grandes
Tusquets Editorial


El día de su muerte, Julio Carrión, poderoso hombre de negocios cuya fortuna se remonta a los años del franquismo, deja a sus hijos una sustanciosa herencia pero también muchos puntos oscuros de su pasado y de su experiencia en la Guerra Civil y en la División Azul. En su entierro, en febrero de 2005, su hijo Álvaro, el único que no ha querido dedicarse a los negocios familiares, se sorprende por la presencia de una mujer joven y atractiva, a la que nadie había visto antes y que parece delatar aspectos desconocidos de la vida íntima de su padre.

Raquel Fernández Perea, por su parte, hija y nieta de exiliados en Francia, lo sabe en cambio casi todo sobre el pasado de sus progenitores y abuelos, a los que ha preguntado sobre su experiencia de la guerra y del exilio. Para ella sólo una historia permane-ce sin aclarar: la de una tarde en que acompañó a su abuelo, recién regresado a Madrid, y visitaron a unos desconocidos con los que intuyó que existía una deuda pendiente.

Álvaro y Raquel están condenados a encontrarse porque sus respectivas historias familiares, que son también la historia de muchas familias en España, desde la Guerra Civil hasta la Transición, forman parte de sí mismos y explican además sus orígenes, su presente. También porque, sin saberlo, se sentirán atraídos sin remedio.

...........................................................


He acabat la llarga, més de 900 pàgines, novel·la de l'Almudena Grandes, una autora de la qual he llegit altres obres que m'han agradat molt, com Los aires dificiles o Malena es un nombre de tango, i d'altres que no he aconseguit passar de les primeres pàgines, com Atlas de geografia humana.
He de reconèixer que amb El corazon helado vaig insistir amb la lectura perquè confio i tinc molt bona opinió del criteri de la persona que me la va recomanar. No em vaig equivocar en confiar. Un cop vaig haver superat les primeres pàgines, la història i els personatges em van arrossegar fins al final.
La qualitat literària és inqüestionable, però per al meu gust el llenguatge és massa elaborat, massa adjectivat, massa subordinades, tot i que un cop vaig haver entrat dins la novel·la, ja no em molestava, ni tant sols me'n adonava.
Una història on trobem el millor i el pitjor de la naturalesa humana.
D'una banda homes i dones normals i corrents que van lluitar, fins a morir alguns, per les seves idees, inassequibles al desànim, incansables davant les traïcions, fins a esdevenir grans homes i dones que encara no han rebut el reconeixement que es mereixen.
I per l'altra, homes i dones normals i corrents que es van deixar endur per l'avarícia, l'odi, l'enveja, la covardia ....
Velles petites històries familiars entrellaçades amb la Història, amb majúscula.

Del tot recomanable.