El perquè de tot plegat

Aquí no hi trobareu crítica literària, si que hi trobareu els llibres que llegeixi durant aquest any 2008, tant sols píndoles per a la memòria.
La meva, es clar.
OH! EUROPA
M'he apuntat a un viatge per Europa.
meribelgica reto 2008

Un deu (10), Antologia de nou conte català

Edició a cura de: Care Santos, 2006

Escriuen: Albert Calls, Flavia Company, Xavier Gual, Pere Guixà, Eduard Márquez, Vicenç Pagès, Jordi Puntí, Toni Sala, Màrius Serra, David Ventura.

Editorial: Páginas de Espuma

Aquesta antologia ha estat traduïda al castellà.

Darrerament m'he afeccionat als contes i quan en trobo algun exemplar aprofito l'ocasió.

Aquest em va semblar interessant perquè feia un recull, evidentment parcial com reconeix l'editora, d'autors joves que ja han publicat. Alguns ja els coneixia com en Marius Serra, el Puntí o la Flavia Company, d'altres em sonaven i algun altre no l'havia sentit mai.

Amb una barreja tan eclèctica es fa difícil donar una opinió unitària, alguns m'han agradat molt, d'altres es poden llegir, algun l'he deixat de banda.

El que us puc dir es que a mi m'agraden els contes breus, gairebé els microcontes, em meravella la capacitat de síntesi, alguns dels Contes ràpids de l'Albert Calls m'han enamorat, però destaco per sobre de tot, Diptic II de l'Eduard Márquez.

Casa de trobades

Títol original: House of Meetings, 2006

Autor: Martin Amis

Traductor: Jordi Martín Lloret

Editorial: Empúries / Anagrama

Diuen de Martin Amis que és un autor de culte, si aixó vol dir que no és un autor fàcil és cert.

La novel·la no segueix un fil argumental de manera lineal, però mica en mica anem desentrallant la història de dos germans a Rúsia. Aquest llibre abarca des de la II Guerra Mundial fins als nostres dies. Rúsia tampoc no és un país fàcil, ni aleshores, ni ara.

Lev i el seu germà estan enamorats de Zoia, però Zoia decideix casar-se amb Lev, un poeta sensible, pacífic i pacifista.
Lev arriba al gulag quan el seu germà ja fa temps que hi és. Per quins motius? Per petites i imaginàries trangressions polítiques, l'estat necessita esclaus.

El seu germà, veterà de guerra del qual no en sabrem mai el nom, és qui explica la història en primera persona, però no a nosaltres, l'explica a Venus, una noia que ho té tot i que no enten perquè ell no era capaç de "obrir-se", de "relaxar-se". Aquestes pàgines escrites per ell, poc abans de morir, faran entendre a Venus perquè Rúsia es mor, perquè ell se'n alegra i perquè ell no pot, no podia, relaxar-se.

Hi ha una diferència de gènere definitiva que vull fer-tenotar, amb el teu permís. Prepara't per a una bona notícia. L'any 1953 vaig descobrir com morir. I ara ho he tornat a oblidar. Però sí que sé això. Les dones poden morir dolçament, com la teva mare, o com la meva. Els homes sempre pateixen molt. ¿Perquè? Cap al final, els homes trenquen el costum de tota una vida, i comencen a culpar-se, amb una severitat totalment masculina. Les dones també trenquen un costum, i deixen de culpar-se. Perdonen. Nosaltres no ho podem fer, això. I em refereixo a tots els homes, no tant sols als violadors com jo: fins hi tot els grans pensadors, les grans ànimes ho han de fer. Repassar qui vafer què, i a qui.

Los príncipes valientes

Autor: Javier Pérez Andújar
Editorial: Círculo de Lectores

Coneixia l'autor per les seves intervencions al programa L'hora del lector.

La novel·la m'ha agradat molt, narrada en primera persona, és el retrat fidel d'una època i una generació. El vocabulari és d'una riquesa extrema, acolorit i poètic, gairebé barroc, però d'un barroquisme popular, del que ve de les arrels de la llengua.

Un nen descobrirà el poder màgic de les paraules, les que llegeix i les que sent a la televisió, barreja d'una manera natural les grans obres de la literatura infantil i juvenil amb les sèries que arribaven dels EEUU a una televisió en blanc i negre, d'un país en blanc i negre com el de les pel·lícules neorealistes italianes.

Crònica política i social dels anys seixanta a l'extraradi de Barcelona, vista pels ulls d'un nen extremadament sensible i enamorat de la literatura, de la qual en farà motor de la seva vida.

Un llibre que agradarà a tots els que de petits van ser lectors de Verne i Poe, d'Astèrix i del TBO, fans de Colombo i dels pallassos de la tele.

Una història d'amor i de foscor

Títol original: סיפור של אהבה וחושך

Autor: Amos Oz
Traductora: Roser Lluch i Homs
Editorial: La Magrana

Tràgic, còmic i absolutament sincer, aquest llibre de memòries és alhora una gran saga familiar i l'autoretrat d'un escriptor que va ser testimoni del naixement d'una nació i en va viure la seva història turbulenta. És la història d'un noi que creix a Jerusalem als anys quaranta i cinquanta, en un petit apartament ple de llibres en dotze idiomes i rodejat de parents que en parlen gairebé la mateixa quantitat. Quan Oz tenia dotze anys, la seva mare es va suïcidar, una tragèdia que va canviar la seva vida. Va abandonar la família i la comunitat de somiadors, erudits i fracassats homes de negocis en què vivia i es va unir a un quibuts, va canviar de nom, es va casar, va tenir fills i, finalment, es va fer escriptor, així com participant actiu en la vida política d'Israel. Un relat de cultures i vides en conflicte, de sofriment i perseverança, d'amor i de foscor.

De la contraportada

..........................................................

Aquest llibre de memòries podria ben bé ser una novel·la, una novel·la històrica. A través de la de la família Klausner, coneixem la història d'una part del poble jueu, dels que van emigrar a Israel a principis del segle vint, dels que no hi van arribar mai perquè van morir a Europa a mans dels nazis o del boltxevics i dels que hi van néixer, com l'autor.

Diferents personatges marcats per un destí tràgic, però que tossudament lluiten per sobreviure.

A estones còmic, a estones molt tràgic, sempre amb una gran riquesa de vocabulari. De fet les paraules son la primera joguina d'un nen que creix rodejat de llibres escrits en moltes llengües, de parents i amics que parlen diferents idiomes, d'un pare obsessionat per les paraules i d'una mare que no sabrà explicar-li el perquè de la seva tristesa i del seu dolor.

Una narració que ens permet observar el creixement i l'evolució del autor, que ens descobreix l'origen de molts dels personatges que habiten els seus llibres.

Un llibre que m'ha agradat molt, que ha de ser llegit amb calma.

Aquí podreu trobar una entrevista molt interessant amb Amos Oz.

Postres de músic

Autor: Jesús M Tibau

Editorial: Empúries

Premi Marian Vayreda 2005

Aquest és el segon llibre de relats o contes, algun fins hi tot microconte, que llegeixo del Jesús, i m'ha agradat tant com l'altre. Meravella veure com del més petit incident o amb el motiu més simple i anodí, en pot treure una història que et fa somriure o pensar, o somriure i pensar alhora.

Després de la publicació del seu últim llibre, he vist comentaris que animaven el Jesús a emprendre el camí de la literatura en majúscules.

- Una novel·la!!! Per a quan la novel·la???

Jo, evidentment, l'encoratjo a escriure una gran novel·la, però... si us plau!!! No deixis d'escriure contes!!

Carta d'una desconeguda

Títol original: Brief einer Unbekannten

Autor: Stefan Zweig

Traductora: Carme Gala

Editorial: Quaderns Crema

Un escriptor rep la carta d'una dona que està a punt de morir.

Una dona que ha passat per la seva vida, però que ell no recorda. Una dona que ha viscut només per ell, pel seu record, per estimar-lo. Una dona que ho sap gairebé tot d'ell, que ho vol gairebé tot d'ell, que li perdona tot. Una dona que ha estat incapaç, durant la seva curta però intensa vida, de dir-li que l'estima.

L'autor retrata amb absoluta mestria els sentiments d'una adolescent que descobreix l'amor, que és incapaç de créixer i expressar aquest amor, que un cop adulta alimenta una obssessió malaltissa que no superarà mai.

Narració curta i molt intensa.

L'etapa d'Aústria en el Repte Europeu 2008

La nena dels nou dits

Títol original: Het meisje de negen vingers,2007

Autora: Laia Fàbregas

Traductora: Maria Rosich Andreu, 2008

Editorial: Columna Edicions

Em va cridar l'atenció la notícia de la publicació en català d'una novel·la que havia tingut força èxit a Holanda, el més curiós és que l'autora es catalana i la novel·la s'ha publicat primer en neerlandès. Laia Fàbregues, catalana que fa 10 anys que viu a Holanda, ha escrit un conte per a adults sobre les pèrdues que anem patint al llarg de la nostra vida.

Barreja de realitat i invenció, somnis i frustracions.

Mica en mica, una veu narradora ens mostra la realitat que viu avui la Laura, una realitat marcada pels records i la infantesa.

La Laura, en primera persona, recorda la seva infantesa, els seus pares, les fotografies que mai van existir, els paisatges que va fotografiar mentalment i que es van esvaint, per això necessita escriure'ls.

La Laura, també en primera persona, desgrana una vida imaginada.

Em dic Laura i tinc vuit dits. Vaig perdre el dit índex
de la mà esquerra en un accident de cotxe...

L'estructura de la novel·la va confegint un trencaclosques, peça a peça, una intriga que es resoldrà quan els secrets familiars surtin a la llum i els tabús deixin de ser-ho.

El llenguatge és simple i senzill, de frases curtes i concises degut, segons l'autora, al fet de no dominar a la perfecció el neerlandès, cosa que no li ha permès l'utilització d'un llenguatge més el·laborat.

Un relat fresc i viu.

Aquí trobareu una bona crítica l'Eva Piquer i aquí ,en castellà, informació sobre l'autora.

Una entrevista amb Laia Fàbregas.

Un rostre que no és meu

Autor: Òscar Palazón

Editorial: Cossetània Edicions

XVI Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar

Tots tenim una part fosca. Els personatges d'aquest llibre, també. I en parlen. Són veus properes. Molt properes. Si parem l'orella, fins i tot és possible que hi reconeguem l'eco de les nostres pròpies paraules. Perquè, qui som en realitat? Què hi ha sota les màscares amb que ens cobrim el rostre? Talment un tic en la parla, la nostra autèntica identitat és inalterable. És inútil negar-ho. Per molt que provem de dissimular-la o anul·lar-la, tard o d'hora ens trairà, probablement en el moment més inoportú.

De la contraportada

Amb una declaració de principis com aquesta és fàcil agafar la novel·la amb una certa prevenció i alhora amb curiositat. Prevenció perquè la foscor fa por. Curiositat perquè qui no vol anar més enllà de les pròpies pors?

Aquesta novel·la va més enllà de les pors i de la part fosca dels seus protagonistes i ens hi arrossega, ens fa mirar cara a cara als qui s'atreveixen a sobrepassar els límits.

Una primera part com un puzzle que cal recompondre, un mosaic del qual tots n'hem vist alguna peça alguna vegada, el que impressiona és la possibilitat de trobar-les totes juntes, tan properes, massa properes potser.

A la segona part, una sola protagonista expia la culpabilitat colectiva.

El món on ens aboca l'Òscar és un món cruel, violent, on la innocència i la tendresa han desaparegut.

Klaus y Lucas, trilogia

Autora: Agota Kristoff

Traductor: Sergi Pàmies

Editorial: Edicions de la Magrana

Ja fa temps havia sentit a parlar d'aquest llibre, fins hi tot el van recomanar en un dels programes de llibres que feien a TV3, era un d'aquells que tenia a la llarga llista dels llibres pendents, per tant quan el vaig trobar disponible a la biblioteca el vaig agafar, una bona decisió.

El gran quadern, 1989 (Le grand cahier)

Una mare s'emporta els seus fills bessons lluny d'una ciutat en guerra, a casa de l'àvia, una àvia cruel, bruta, avara i dolenta que els hi farà la vida impossible. Allí s'hauran d'espavilar i aprendre i per això cal entrenar-se i fer exercicis per superar el dolor, la gana, la por, la falta d'amor...

L'escriptura, on abocaran la seva imaginació, els ajudarà a suportar-ho amb una sola condició, només es pot escriure la veritat. Sense matisos, sense concessions.

Un al·legat contra la guerra i els seus horrors, el totalitarisme i les seves misèries.

La prova, 1990 (La preuve)

En Klaus aconsegueix fugir, en Lukas es queda i es dedicarà al fer el bé mentre intenta sortir-se'n, esperant el dia que Klaus, una part d'ell mateix, tornarà. Per això continua escrivint, però el totalitarisme omnipresent , no fa la vida fàcil.

La tercera mentida,1991 (Le troisième mensonge)

Quan es retrobin sabrem quina és la veritable història de Klaus i Lukas i ens adonarem que dues mirades sobre uns mateixos fets no tenen perquè coincidir, fins hi tot poden ser oposades. Però ja és tard, massa tard.

Amb les paraules estrictament necessàries, sense floritures, així és l'escriptura d'Agota Kristoff, directa, brutal, crua, nua. El mal existeix i el mira de cara. La guerra és bruta, com l'àvia.

Algú ho ha definit com la mirada al món d'uns nens dolents, jo no crec que siguin dolents, ni tan sols penso que hagin perdut la innocència, no ho han sigut mai d'innocents, no els hi ha estat mai permès ser innocents.

No us els perdeu, no us els podeu perdre.

Aquí trobareu una entrevista molt interessant amb l'autora, que no ha tingut una vida fàcil tampoc.

El mestre de la innocència

Títol original: Burning brigth, 2007

Autora: Tracy Chevalier

Traductora: Montse Pratsobrerroca

Editorial: La Magrana

Londres, 1792

Els Kellaway, una família del Dorsetshire, arriben a la ciutat en una època convulsa, a París hi ha una revolució. Fugen del record dolorós de la mort d'un fill. Sabrem de les vicissituds de la família i de la difícil adaptació a la vida de la ciutat. Coneixeran la Maggie, una noia que els ajudarà a adaptar-se a la nova vida al districte de Lambeth. La novel·la barreja la vida d'aquesta família imaginària amb dos personatges reals, que influiran en el desenvolupament de la novel·la, el poeta i il·lustrador William Blake i el propietari d'un circ, Philip Astley.

En la seva anterior novel·la, La noia de la perla, Tracy Chevalier ja enllaçava la vida d'algú anònim amb personatges reals, en la meva opinió en aquell cas se'n va sortir millor.

Vist el que he descobert ara de William Blake, no el coneixia a priori, m'hagués agradat que desenvolupés més aquest personatge, només està esbossat i hi passa per sobre de puntetes. La il·lustració de la dreta és original de Blake, pertany a una de les seves obres "The marriage of heaven and hell", una metàfora que s'esmenta al llibre.

No entenc quin criteri s'ha seguit per traduir el títol de llibre, què hi té a veure una cosa amb l'altra?

La novel·la no m'ha enganxat, transcorre d'una manera poc atractiva i amb un desenllaç una mica massa previsible.

A la platja de Chesil

Títol original: Chesil Beach,2007
Autor: Ian MacEwan
Traductor: Albert Torrescasana
Editorial: Empúries/ Anagrama

1962, Anglaterra.
Una jove parella acabada de casar arriba al hotel on patiran la seva nit de noces.
Poc a poc anirem coneixent la seva vida anterior, les seves ambicions, les seves esperances i, sobretot, les seves pors. La incapacitat de verbalitzar clarament el que senten i el que pensen els porta a un carrerró sense sortida, a una fugida cap endavant.
Relat a dues veus que s'enfronten però no dialoguen, que es nodreix més de silencis que de paraules.
Novel·la breu i intensa.
L'etapa de Gran Bretanya en el repte Europeu.

Incerta glòria

Autor: Joan Sales

Editorial: Club Editor

Podria ser una novel·la d'amor si no fos una novel·la de guerra: tres homes s'enamoren de la mateixa dona, tres companys de front que comparteixen el viure al ras sense saber si demà hi seran encara.

De la contraportada

La visió de la guerra civil des del front i de la vida a la reraguarda, tres veus, però quatre protagonistes.

Vaig començar a llegir-la amb ganes, ja que molts la qualifiquen de la millor novel·la catalana del segle XX.

Per mi no n'hi ha per tant, l'he trobat excessivament llarga i reiterativa. Potser l'èxit es pot entendre en el context cultural, social i polític de l'època de la seva publicació, o no.

Hi he trobat errades lingüístiques, tot i que potser son volgudes per l'autor, i pel que fa a la seva qualitat estrictament literària, per a mi és escassa.

Tampoc puc dir que no m'ha agradat gens, però se m'ha fet feixuga.

Al número de març de la revista L'Avenç hi ha dos articles sobre la novel·la, el que signa la Margarida Casacuberta expressa perfectament el que en penso.

En la frontera

Títol original: The Crossing
Autor: Cormac Mc Carthy
Editorial: Debate

Des que he descobert el MacCarthy m'hi ha afeccionat i vaig buscant totes les seves novel·les, aquesta és la segona de la trilogia de la frontera.

Situada en un temps anterior a All the pretty horses, transcorre pel mateix paisatge, el sud dels Estats Units, un món salvatge i cruel, hostil.

Una família de grangers descobreixen un llop que es menja els seus vedells, un llop que ha d'haver vingut de Mèxic, perquè a Texas ja no en queden. Quan la cacen, el noi decideix tornar la lloba a casa seva. Emprendrà un viatge cap a un món encara més dur i cruel que el que coneix, unint el seu destí al de la lloba. La segona vegada que creuarà la frontera ho farà acompanyat del seu germà petit, la següent torna sol. Fins hi tot enmig de la violència que l'envolta, hi ha alguns moments de tendresa. Fins a tres vegades creuarà la frontera, fins a tres vegades tornarà a casa, vençut i abatut.

El viatge sempre és present a les novel·les de MacCarthy un viatge real, amb tota la duresa i les incomoditats, però també un viatge interior, de creixement.

Em queda el tercer de la trilogia, on es retrobarà amb el protagonista de All the pretty horses.

La Vall de l'Issa

Títol original: Dolina Issy (polonès)
Autor: Czeslaw Milosz
Traductora: Dorota Szmidt
Editorial: Edicions 62

"Una de les particularitats de la Vall de l'Issa és que hi viuen més dimonis que a altres llocs."

Així descriu en Tomasz, el narrador i protagonista d'aquesta novel·la, la vall on va passar la seva infantesa. Poc a poc, de manera pausada ens anirà oferint la seva mirada sobre la vall i la seva gent a la Lituània de principi de segle XX, passada pel tamís del seus ulls de nen que creix i descobreix el que l'envolta. La natura i els qui l''habiten, animals i plantes, es converteixen en el seu paradís particular i atrauen el seu interés, decantant-se a mida que es fa gran cap als homes i dones que es barallen, pateixen i s'estimen.

Amb rerafons autobiogràfic, l'autor fa un homenatge al paradís perdut que és la seva infantesa.

En el meu viatge per Europa, aquesta és l'estada a Lituània

El vertigen del trapezista

Autor: Jesús M. Tibau
Editorial: Cossetània

Recull de 34 contes escrit per algú que, segons diu el resum biogràfic del interior de la portada, aspira a viure del "cuento", no sé si ho aconseguirà, però mèrits n'ha fet.

Aquests contes son plens de vida, de vida viscuda i de vida somniada.

Hi ha somnis i malsons, desitjos amagats i realitats decebedores, desencís i enyorança, tendresa i sentit del humor, sorpreses i desenllaços inesperats.

Imatges i situacions centrades en l'espai físic que millor coneix, perquè hi ha viscut, hi viu. El Montsant, el Siurana, l'Ebre, protagonistes i decorats alhora, son l'escenari que envolta els seus personatges i els arrela a una terra, a una manera de veure i viure la vida.

El Jesús juga amb mestria amb les paraules, el seu vocabulari és ric i enriquidor, el paisatge és descrit amb minuciositat, els personatges son rotunds, sencers. Juga també amb el lector, vol sorprendre'l, arrencar-li un somriure, emocionar-lo.

I ho aconsegueix, amb mi ho ha aconseguit.

M'han agradat molt.

La deriva dels continents

Autor: Gerard Guix
Editorial: Angle Editorial

Una veu nova, lliure de prejudicis, que aprofita hàbilment recursos narratius cinematogràfics. Amb un gran enginy, Gerard Guix crea una teranyina de personatges i situacions xocants, que manté sempre la tensió del lector.

Una novel·la descarada, perversa, subtil «La deriva dels continents» és una novel·la amb cops amagats. En el capítol final (que, de fet, obre el llibre), tres nens de camí cap a l’escola, l’Òscar, el Tete i el Martí, canviaran les vides d’un grapat de personatges anònims.

Vinculat al món del cinema i el teatre, Gerard Guix construeix una faula contemporània, àgil, imaginativa, en què sembla cedir tot el protagonisme a l’atzar i l’absurd. Una paralítica que cau per l’escala, un músic homosexual que vol suïcidar-se en un hotel, un xinès que espera l’autobús a les quatre de la matinada, una parella d’infermers en una ambulància a tota velocitat, la ciutat silenciosa, deserta i indiferent...

Al llarg de la novel·la, Guix pren i reprèn amb subtilesa el fil dels diversos personatges i va teixint una trama de situacions que manté la tensió del lector fins al final, quan segons totes les expectatives, «les coses només poden anar millor».

Text de l'editorial.

................................................

Es fa difícil pair el món del Gerard Guix, no és fàcil conviure amb una sèrie de personatges que porten les seves vides fins més enllà dels límits del que es considera normalitat. Tot transcorre un diumenge al vespre en una ciutat fosca i estranyament deserta, on els personatges es mouen guiats per un absurd atzar, perduts enmig d'un laberint que no té sortida, sense saber que tots els camins porten al mateix lloc. Es trobaran tots, atrapats al centre del laberint, el dilluns al matí.

Molt descarada i força perversa. Aquí podeu veure la darrera novel·la d'aquest autor.

La mirada inocente

Títol original: Le petit saint, 1965

Autor: George Simenon

Traductora:Mercedes Abad, 2003

Editorial: Tusquets, 2003
Louis és el penúltim dels sis fills d'una dona, un esperit lliure, que viu al Paris de començaments de segle XX. Un ambient familiar sòrdid, promiscu i anàrquic que no impedirà que Louis sigui un nen sensible i pacífic, fins arribar al extrem de ser conegut a l'escola i al carrer com "l'angelet".

La seva mirada innocent capta i registra fidelment tot el que veu, al cap dels anys podrà abocar tots els records, olors i sensacions a les teles que, potser, el faran famós.

.......................................

Per mi Simenon era l'autor de Maigret, n'havia llegit alguna novel·la fa molts anys. Quan vaig haver de decidir un llibre per representar Bèlgica al repte Europa 2008, el seu va ser el primer nom que em va venir al cap. Estava disposada a llegir algun dels casos de Maigret tot i que no em venia gaire gust. Regirant els prestatges de la biblioteca vaig adonar-me que havia escrit moltes altres novel·les.

Em va cridar la atenció aquest títol, la intuïció no m'ha fallat.

És una novel·la d'aprenentatge on veiem créixer uns personatges marcats per l'entorn. L'ambient popular del Paris de principi del segle XX està molt ben dibuixat, es nota que l'autor el va viure de prop.

La primera part és deliciosa, la innocència del nen que va descobrint el que l'envolta està narrada amb molta tendresa. L'escola, els companys, el veïnat, ho registra tot acuradament i es fa immune a la sordidesa. Dos personatges marcaran la seva infantesa: Gabrielle, la seva mare i Pliska, un amant ocasional de la seva mare, que serà el primer que sabrà veure que darrera un nen tranquil i silenciós hi ha algú que val al pena.

En l'entrevista que li va fer Bernard Pivot al programa de la televisió francesa, Simenon va confessar que aquesta era la seva novel·la preferida.

Trens rigorosament vigilats

Autor: Bohumil Hrabal, 1965
Traductora: Maria Garcia Barris, 1996
Editorial: Edicions 62, 1996

Un aprenent de factor en una estació de ferrocarril de Txèquia durant la ocupació nazi, la seva núvia revisora, un cap d'estació colombòfil, un factor que es farà famós per haver jugat a penyores amb una telegrafista i els alemanys que son uns porcs. Barreja de tragèdia i humor.

........................................

Vaig triar Bohumil Hrabal per representar Txèquia en el repte que participo. No havia llegit mai res d'aquest autor i sentia curiositat gràcies a l'elogi que en va fer la Monika Zgustova, que ha escrit una magnífica biografia del autor, en l'edició que he llegit en fa la presentació.

Diuen que és la millor novel·la del autor, m'ha agradat però sense entusiasmar-me.

Se'n va fer una versió cinematogràfica.

Firmin

Autor: Sam Savage

Traductora: Sabina Galí

Il·lustracions de Fernando Krahn

Editorial: Columna

Títol original: Firmin: Adventures of a metropolitan lowlife

Nascut en una petita llibreria d’un decadent barri de Boston durant els anys seixanta, en Firmin aprèn a llegir devorant les pàgines dels llibres. Ràpidament comprèn, però, que una rata culta és una rata solitària i, marginat per la seva família, busca l’amistat del seu heroi, el llibreter, i d’un escriptor de ciència ficció fracassat. A mesura que en Firmin navega pels carrers tèrbols de la ciutat buscant amor i comprensió, la seva soledat i la seva por es tornen humanes i irremeiablement commovedores.

Original, brillant i plena d’al·legories, Firmin desprèn humor i enyorança per un món que entén el poder redemptor de la literatura, un món que s’esvaeix tot deixant enrere una rata amb una ànima creativa, una amistat excepcional i una llibreria desordenada.

De la contraportada

..............................................

Sé que amb aquestes paraules aniré contracorrent i sapigueu que no son ganes de portar la contraria de manera gratuïta, però aquest llibre, que últimament tothom posa pels núvols, no m'ha agradat.

Probablement m'ho tinc ben merescut per posar tantes esperances en un altre fenomen editorial, no penso creure mai més les paraules d'alguns editors i escriptors que es presten al joc de signar frases enginyoses i espectaculars sobre obres que probablement no han llegit (ja ni recordo les vegades que he dit això, quin desastre de memòria la meva!!)

El suposat cant d'amor per la literatura queda en la mera enumeració d'algunes novel·les de culte, sense anar més enllà. La primera part ha estat un suplici i si he continuat llegint ha estat per pura disciplina, al cap i al fi l'hauré de comentar al club de lectura; més enllà de la meitat m'ha entretingut una mica més, no gaire, no us penseu.

Una narració simple i sense pretensions, els pretensiosos han estat els qui l'han volgut vendre com una obra de gran qualitat literària quan no deixa de ser una novel·leta de consum, i no tinc res en contra d'aquest tipus de literatura, jo mateixa en llegeixo molta, però que em vulguin donar rata per bibliòfil em molesta.

No em consola, però n'he trobat un o dos que pensen com jo, la resta, la majoria s'han mostrat entusiastes fins al deliri.

Insòlit somni, insòlita veritat

La meravellosa llegenda de l'intrèpid aeronauta Don Joaquin de la Cantolla y Rico

Autora : Lolita Bosch
Il·lustradora: Elisenda Estrems
Editorial: Empúries

Cantolla, simplement és un home amb fe. Cantolla no dubta. Cantolla no pensa que les coses s'aconsegueixin gràcies a la sort. Cantolla no tem. Cantolla somia i es lleva un matí i va a parlar amb el President de la República. Convençut. Cantolla li proposa això: construir un segon pis a la ciutat. Un segon pis de globus aerostàtics que es lligaran al món amb àncores gegants.

De la contraportada

........................

Un títol molt llarg per un llibre molt curt.

Les il·lustracions son precioses.

Perquè començo parlant de les il·lustracions si se suposa que hauria de parlar de la novel·la? (novel·la ? no, millor dir relat).

Doncs perquè és el que més m'ha agradat. M'ha agradat també el pretext per construir el relat, la personalitat de l'intrèpid aeronauta Don Joaquin de Cantolla és prou interessant per ser el protagonista, però el que no m'ha agradat és la forma que ha triat l'autora per explicar l'història. Segurament és un format molt modern, fresc, descarat però ... digueu-me clàssica!

Elegia

Autor: Philip Roth

Traductor: Jordi Fibla

Editorial: Mondadori

La lucha crónica de un hombre contra la mortalidad.

El destino del protagonista de la novela comienza con la primera y abrumadora confrontación con la muerte en las idílicas playas de sus veranos infantiles, pasando por los problemas familiares y los logros profesionales en su edad adulta, hasta llegar a su vejez, momento en el que se siente desgarrado al comprobar el deterioro de sus contemporáneos y el suyo propio. Creativo publicitario de éxito con una agencia de publicidad en Nueva York, el protagonista es padre de dos hijos de un primer matrimonio, que lo desprecian, y de una hija de un segundo matrimonio, que lo adora, además del amado hermano de un buen hombre cuyo bienestar físico despierta en él una amarga envidia y el solitario ex marido de tres mujeres con quien ha mantenido matrimonios desastrosos. Es, por fin, alguien que acaba siendo aquello que no quería llegar a ser.

Elegía hace referencia a una obra de teatro alegórica y anónima del siglo XV, un clásico del antiguo drama inglés, cuyo tema es la evocación de la vida en la muerte.

De la contraportada

.....................................................................

Philip Roth és un dels meus escriptors favorits, tot i així, aquesta ha estat la novel·la que menys m'ha agradat d'ell. Potser perquè fa pocs dies vaig llegir Patrimonio (escrita el 1991 i basada en la seva pròpia experiència), en aquesta hi he trobat moltes similituds, massa semblances, fins hi tot la repetició d'alguna una escena. Ja sé que les novel·les de Roth descriuen el seu entorn i per tant és lògic que es repeteixen certes situacions, probablement si no les hagués llegit tant juntes en el temps la sensació hagués estat diferent.

Malgrat tot el que dic, és una bona novel·la.

La nieta del senyor Linh

Autor: Philippe Claudel
Traductor: José A. Soriano
Editorial: Salamandra

Una fría mañana de noviembre, tras un penoso viaje en barco, un anciano desembarca en un país que podría ser Francia, donde no conoce a nadie y cuya lengua ignora. El señor Linh huye de una guerra que ha acabado con su familia y destrozado su aldea. La guerra le ha robado todo menos a su nieta, un bebé llamado Sang Diu, que en su idioma significa «Mañana dulce», una niña tranquila que duerme siempre que el abuelo tararee su nana, la melodía que han cantado durante generaciones las mujeres de la familia. Instalado en un piso de acogida, el señor Linh sólo se preocupa por su nieta, su única razón de existir hasta que conoce al señor Bark, un hombre robusto y afable cuya mujer ha fallecido recientemente. Un afecto espontáneo surge entre estos dos solitarios que hablan distintas lenguas, pero que son capaces de comprenderse en silencio y a través de pequeños gestos. Ambos se encuentran regularmente en un banco del parque hasta que, una mañana, los servicios sociales conducen al señor Linh a un hospicio que no está autorizado a abandonar. El señor Linh consigue, sin embargo, escapar con Sang Diu y adentrarse en la ciudad desconocida, decidido a encontrar a su único amigo. Su coraje y determinación lo conducirán a un inesperado desenlace, profundamente conmovedor.

De la contraportada

...........................................

Participar en un club de lectura té molts avantatges i un inconvenient, a vegades la lectura que proposen no em fa gaire el pes, però la llegeixo per disciplina, aquest cop em va semblar que estaria bé, l'autor es prou reconegut i té prestigi, la seva anterior novel·la Ànimes grises va guanyar el premi Renaudot i també ha guanyat un Goncourt, aquest antecedents semblaven prou garantia.

Però a mi no m'ha agradat gaire, reconec que la història es tendre i emotiva, però massa tova pel meu gust, inversemblant diria.

........

Un dels avantatges de participar en un club és que (a vegades) si la lectura no et fa gaire el pes, (com ha sigut aquest cas) llegeixes massa de pressa (com ha sigut aquest cas) i aleshores passes per alt algun detall (com ha sigut aquest cas). El detall era prou important com per canviar totalment la història, tot i això, no canvia la meva opinió del llibre.

Los girasoles ciegos

Autor: Alberto Méndez

Editorial: Anagrama

Un capitán del ejército de Franco que, el mismo día de la Victoria, renuncia a ganar la guerra; un niño poeta que huye asustado con su compañera niña embarazada y vive una historia vertiginosa de madurez y muerte en el breve plazo de unos meses; un preso en la cárcel de Porlier que se niega a vivir en la impostura para que el verdugo pueda ser calificado de verdugo; por último, un diácono rijoso que enmascara su lascivia tras el fascismo apostólico que reclama la sangre purificadora del vencido. Son historias de los tiempos del silencio, cuando daba miedo que alguien supiera que sabías. Cuatro historias, sutilmente engarzadas entre sí, contadas desde el mismo lenguaje pero con los estilos propios de narradores distintos que van perfilando la verdadera protagonista de esta narración: la derrota.
Premio Nacional de Literatura 2005

Premio de la Crítica 2005

Premio Setenil 2004.

Text de l'editorial

..................................

Quatre històries, quatre derrotes, quatre mirades sobre la Guerra inCivil i la postguerra, transcorren a Madrid i els seus voltants, però podrien transcórrer al qualsevol de les moltes guerres que hi ha i que hi ha hagut.

Es pot llegir cada història de manera independent, cadascuna d'elles té entitat pròpia. Però s'enllacen totes quatre per mostrar-nos un retrat negre i fosc.

Tot i així hi ha amor, molt amor, en aquestes històries, però els que estimen perden la guerra i l'esperança.

A tots aquests perdedors els hi devem la recuperació de la seva memòria,

Les flors verinoses

Autor. Joan Cavallé
Editorial: Edicions 62

Feia molts anys que tenia aquest llibre i mai m'havia vagat de llegir-lo, els contes mai han estat el meu gènere preferit. Desprès de llegir la ultima novel·la del autor he sentit curiositat per llegit alguna cosa anterior, tenia aquestes Flors a mà i les he olorat.

Son vuit contes on el tema principal és l'amor i el desamor, un anar i venir entre dones que saben el que volen i homes que es deixen estimar, dones que es deixen estimar i homes, alguns, que no saben el que volen.

Es nota que l'autor és un apassionat del teatre, ens situa al mig del escenari, les descripcions son molt minucioses, plenes d'adjectius, per no deixar res a l'atzar, però al mateix temps prou suggeridors perquè puguem imaginar el paisatge, humà i físic, que envolta els personatges.

Dia de caça

Autor: Gerard Guix

Editorial: Columna

Diuen que és quasi tan fàcil escampar un rumor com provocar un incendi forestal. Només cal lligar un drap a la cua d’un gat i encendre’l. De vegades és el mateix rumor el que encén el foc. Aleshores només cal esperar que el boca - orella produeixi un efecte semblant al d’una allau de neu.

Dia de caça comença com una novel·la policíaca on l’interès dels protagonistes, i del lector, es centra a descobrir si el que en principi sembla un desafortunat accident podria amagar un crim premeditat amb molta sang freda.

Però a mesura que la història avança cobren més interès les trames personals dels quatre caçadors involucrats en l’accident que, en un desesperat intent per descobrir la veritat, obriran la temuda caixa de Pandora i alliberaran així alguns secrets que en lloc d’ajudar en la investigació complicaran encara més la seva situació.

Amb aparença de thriller rural i ambientat en un petit poble enmig d’una vall idíl·lica, Dia de caça és un profund retrat sobre la complexitat de les relacions humanes, la corrupció per l’excés de poder i d’ambició i el deteriorament de les persones consumides per les seves pròpies frustracions.

De la contraportada

...............................................

La maldat i la perversitat es donen la ma en aquesta novel·la, fins hi tot els més, aparentment, innocents acaben mostrant la seva part fosca i mesquina, ningú es salva, tots son culpables d'alguna cosa, pel que fan o pel que no fan o pel que han fet.

Reconec que la novel·la m'ha provocat un desassossec difícil d'explicar.

La crítica la descriu com a novel·la policíaca, coneixem la víctima i els assassins a les primeres pàgines.

Per a mi té més de drama psicològic, el que la fa especial no és la magnitud del crim, si no les misèries i secrets (amagats?) dels protagonistes, tant les víctimes com els assassins. Perquè hi ha moltes víctimes, tots son víctima en algun moment, ningú en surt indemne.

Sembla, però, que el temps tot ho cura, encara que costi de creure.

Llegiré més d'aquest autor.

Espanya

El quinto en discordia

Autor: Roberston Davies
Traductora: Natalia Cervera
Editorial: Libros del Asteroide

Alrededor de la misteriosa muerte del magnate canadiense Boy Staunton se teje la trama de esta novela. La narración corre a cargo de Dunstan Ramsay, amigo desde la infancia de Staunton, quien al intentar aclarar las circunstancias de su muerte no tendrá más remedio que enfrentarse al relato de su propia vida. Desde el principio de la historia, Ramsay ejerce una influencia mística y no del todo inocua en cuantos le rodean: acciones en apariencia inocentes –una pelea con bolas de nieve o el aprendizaje de trucos de cartas– se revelarán como acontecimientos decisivos en las vidas de otros.

El quinto en discordia es una muestra de la maestría de Davies para la novela: su erudición le permite tratar los temas más diversos –el circo, el santoral, la primera guerra mundial, o la vida en un internado– con una naturalidad asombrosa; y su imaginación teatral logra cautivar al lector desde el inicio.

La primera novela de la Trilogía Deptford, la más aclamada de Davies, se alza como la historia de un hombre racional que descubre en lo mágico un aspecto más de lo real.

De la contraportada

................................................

Hi ha novel·les que les comences i no pots deixar-les. Aquesta n'és una.

Al veure això potser pensareu que l'acció és trepidant o que la intriga no et deixa parar, us equivocareu, aquesta és una novel·la tranquil·la, reposada, que profunditza en el caràcter dels personatges i en les seves raons de perquè actuen com ho fan.

Tres protagonistes que es van enllaçant i distanciant, personatges secundaris plens de vida que fan de nexe entre ells i un llenguatge clar i precís fan que aquesta novel·la sigui difícil d'oblidar.

Un fet simple i casual com una bola de neu llançada contra algú que es prou hàbil per esquivar-la, desencadena una allau de fets que es van desmadeixant durant tota una vida, fins a un final sorprenent i obert.

No coneixia l'autor i ha estat tot un descobriment, penso buscar les seves novel·les, de fet aquesta és la primera d'una trilogia.

Diari d'un boig

Autor: Lu Xun
Traductor: Carles Prado
Editorial: Edicions de 1984

La selecció que el lector té a les mans de contes o relats breus, format narratiu per excel·lència a la literatura xinesa, amb un prestigi superior a la novel·la, vol mostrar les aportacions de Lu Xun com a crític del seu temps i, alhora, les seves qualitats pròpiament literàries. Lu Xun al llarg de totes les peces de Diari d’un boig tenyeix la crítica social d’un aire costumista. En moltes ocasions, recorre a la primera persona per posar de manifest la problemàtica relació del narrador (l’escriptor, l’intel·lectual) amb la societat que l’envolta i que l’angoixa. Els seus relats combinen realisme, simbolisme i sàtira. Són pinzellades líriques amarades d’un to a voltes tràgic, sempre desolat.

De la contraportada

...........................................

Vaig triar aquest llibre quan el vaig veure perquè no havia llegit mai res de cap escriptor xinès, si exceptuem un conte tradicional que havia traduït algú que conec, i sentia curiositat. M'havien avisat que la literatura xinesa tradicional xinesa acostuma a ser "rara" segons els paràmetres habituals de la literatura occidental.

Aquests contes no es poden considerar tradicionals, estan escrits pels volts del 1920, però rars ho son una estona, almenys per a mi.

Patrimonio, Una historia verdadera

Autor: Philip Roth
Traductor: Ramon Buenaventura
Editorial: Seix Barral

Herman Roth es un viudo de ochenta y seis años, un agente de seguros jubilado, conocido antaño por su genio, fortaleza y encanto, que lucha por su vida contra un tumor cerebral. En un portentoso acto de honestidad y sensibilidad, Philip Roth crea el que sin duda alguna es su mayor personaje: su padre, y lo hace en el marco de un relato impecable sobre la compleja relación que mantuvieron, sobre la muerte y el temor que inspira, y sobre la absoluta vulnerabilidad a la que el amor nos condena a todos. Lleno de amor, ansiedad y terror, Philip Roth acompaña a su padre en cada temible paso de esta ingente experiencia, y, mientras lo hace, revela la tenacidad de superviviente que ha caracterizado el largo, testarudo compromiso de su padre con la vida. Patrimonio. Una historia verdadera es el libro más impactante de cuantos haya escrito jamás Philip Roth.

De la contraportada.

..........................................................................

Philip Roth és sempre un valor segur, si més no per a mi.

He llegit unes quantes novel·les seves i cap m'ha decebut, sempre em quedo amb les ganes de més, per això llegeixo tot el que trobo d'ell.

En aquesta cas narra els últims mesos de la vida del seu pare i com la situació dolorosa afecta els seus sentiments i la seva vida quotidiana, però també les ganes de viure del seu pare.

Malgrat que podria semblar un llibre trist i descoratjador, no ho és, la mestria de Roth sap mostrar-nos els fets amb naturalitat, fins hi tot amb pinzellades d'humor, però també amb tot el que tenen de cru i amb tota la sensibilitat d'un fill que, tot i les desavinences del passat, estima el seu pare, el respecta i l'admira.

El millor homenatge que li podia fer.

Us deixo l'enllaç a una entrevista amb l'autor.