28 de març 2008

La nieta del senyor Linh

Autor: Philippe Claudel
Traductor: José A. Soriano
Editorial: Salamandra

Una fría mañana de noviembre, tras un penoso viaje en barco, un anciano desembarca en un país que podría ser Francia, donde no conoce a nadie y cuya lengua ignora. El señor Linh huye de una guerra que ha acabado con su familia y destrozado su aldea. La guerra le ha robado todo menos a su nieta, un bebé llamado Sang Diu, que en su idioma significa «Mañana dulce», una niña tranquila que duerme siempre que el abuelo tararee su nana, la melodía que han cantado durante generaciones las mujeres de la familia. Instalado en un piso de acogida, el señor Linh sólo se preocupa por su nieta, su única razón de existir hasta que conoce al señor Bark, un hombre robusto y afable cuya mujer ha fallecido recientemente. Un afecto espontáneo surge entre estos dos solitarios que hablan distintas lenguas, pero que son capaces de comprenderse en silencio y a través de pequeños gestos. Ambos se encuentran regularmente en un banco del parque hasta que, una mañana, los servicios sociales conducen al señor Linh a un hospicio que no está autorizado a abandonar. El señor Linh consigue, sin embargo, escapar con Sang Diu y adentrarse en la ciudad desconocida, decidido a encontrar a su único amigo. Su coraje y determinación lo conducirán a un inesperado desenlace, profundamente conmovedor.
De la contraportada
...........................................
Participar en un club de lectura té molts avantatges i un inconvenient, a vegades la lectura que proposen no em fa gaire el pes, però la llegeixo per disciplina, aquest cop em va semblar que estaria bé, l'autor es prou reconegut i té prestigi, la seva anterior novel·la Ànimes grises va guanyar el premi Renaudot i també ha guanyat un Goncourt, aquest antecedents semblaven prou garantia.
Però a mi no m'ha agradat gaire, reconec que la història es tendre i emotiva, però massa tova pel meu gust, inversemblant diria.
........
Un dels avantatges de participar en un club és que (a vegades) si la lectura no et fa gaire el pes, (com ha sigut aquest cas) llegeixes massa de pressa (com ha sigut aquest cas) i aleshores passes per alt algun detall (com ha sigut aquest cas). El detall era prou important com per canviar totalment la història, tot i això, no canvia la meva opinió del llibre.

27 de març 2008

Los girasoles ciegos

Autor: Alberto Méndez
Editorial: Anagrama

Un capitán del ejército de Franco que, el mismo día de la Victoria, renuncia a ganar la guerra; un niño poeta que huye asustado con su compañera niña embarazada y vive una historia vertiginosa de madurez y muerte en el breve plazo de unos meses; un preso en la cárcel de Porlier que se niega a vivir en la impostura para que el verdugo pueda ser calificado de verdugo; por último, un diácono rijoso que enmascara su lascivia tras el fascismo apostólico que reclama la sangre purificadora del vencido. Son historias de los tiempos del silencio, cuando daba miedo que alguien supiera que sabías. Cuatro historias, sutilmente engarzadas entre sí, contadas desde el mismo lenguaje pero con los estilos propios de narradores distintos que van perfilando la verdadera protagonista de esta narración: la derrota.
Premio Nacional de Literatura 2005

Premio de la Crítica 2005
Premio Setenil 2004.
Text de l'editorial
..................................
Quatre històries, quatre derrotes, quatre mirades sobre la Guerra inCivil i la postguerra, transcorren a Madrid i els seus voltants, però podrien transcórrer al qualsevol de les moltes guerres que hi ha i que hi ha hagut.
Es pot llegir cada història de manera independent, cadascuna d'elles té entitat pròpia. Però s'enllacen totes quatre per mostrar-nos un retrat negre i fosc.
Tot i així hi ha amor, molt amor, en aquestes històries, però els que estimen perden la guerra i l'esperança.
A tots aquests perdedors els hi devem la recuperació de la seva memòria,

26 de març 2008

Les flors verinoses

Autor. Joan Cavallé
Editorial: Edicions 62

Feia molts anys que tenia aquest llibre i mai m'havia vagat de llegir-lo, els contes mai han estat el meu gènere preferit. Desprès de llegir la ultima novel·la del autor he sentit curiositat per llegit alguna cosa anterior, tenia aquestes Flors a mà i les he olorat.
Son vuit contes on el tema principal és l'amor i el desamor, un anar i venir entre dones que saben el que volen i homes que es deixen estimar, dones que es deixen estimar i homes, alguns, que no saben el que volen.
Es nota que l'autor és un apassionat del teatre, ens situa al mig del escenari, les descripcions son molt minucioses, plenes d'adjectius, per no deixar res a l'atzar, però al mateix temps prou suggeridors perquè puguem imaginar el paisatge, humà i físic, que envolta els personatges.

25 de març 2008

Dia de caça

Autor: Gerard Guix
Editorial: Columna

Diuen que és quasi tan fàcil escampar un rumor com provocar un incendi forestal. Només cal lligar un drap a la cua d’un gat i encendre’l. De vegades és el mateix rumor el que encén el foc. Aleshores només cal esperar que el boca - orella produeixi un efecte semblant al d’una allau de neu.

Dia de caça comença com una novel·la policíaca on l’interès dels protagonistes, i del lector, es centra a descobrir si el que en principi sembla un desafortunat accident podria amagar un crim premeditat amb molta sang freda.

Però a mesura que la història avança cobren més interès les trames personals dels quatre caçadors involucrats en l’accident que, en un desesperat intent per descobrir la veritat, obriran la temuda caixa de Pandora i alliberaran així alguns secrets que en lloc d’ajudar en la investigació complicaran encara més la seva situació.
Amb aparença de thriller rural i ambientat en un petit poble enmig d’una vall idíl·lica, Dia de caça és un profund retrat sobre la complexitat de les relacions humanes, la corrupció per l’excés de poder i d’ambició i el deteriorament de les persones consumides per les seves pròpies frustracions.
De la contraportada
...............................................
La maldat i la perversitat es donen la ma en aquesta novel·la, fins hi tot els més, aparentment, innocents acaben mostrant la seva part fosca i mesquina, ningú es salva, tots son culpables d'alguna cosa, pel que fan o pel que no fan o pel que han fet.
Reconec que la novel·la m'ha provocat un desassossec difícil d'explicar.
La crítica la descriu com a novel·la policíaca, coneixem la víctima i els assassins a les primeres pàgines.
Per a mi té més de drama psicològic, el que la fa especial no és la magnitud del crim, si no les misèries i secrets (amagats?) dels protagonistes, tant les víctimes com els assassins. Perquè hi ha moltes víctimes, tots son víctima en algun moment, ningú en surt indemne.
Sembla, però, que el temps tot ho cura, encara que costi de creure.
Llegiré més d'aquest autor.
Espanya

El quinto en discordia

Autor: Roberston Davies
Traductora: Natalia Cervera
Editorial: Libros del Asteroide

Alrededor de la misteriosa muerte del magnate canadiense Boy Staunton se teje la trama de esta novela. La narración corre a cargo de Dunstan Ramsay, amigo desde la infancia de Staunton, quien al intentar aclarar las circunstancias de su muerte no tendrá más remedio que enfrentarse al relato de su propia vida. Desde el principio de la historia, Ramsay ejerce una influencia mística y no del todo inocua en cuantos le rodean: acciones en apariencia inocentes –una pelea con bolas de nieve o el aprendizaje de trucos de cartas– se revelarán como acontecimientos decisivos en las vidas de otros.
El quinto en discordia es una muestra de la maestría de Davies para la novela: su erudición le permite tratar los temas más diversos –el circo, el santoral, la primera guerra mundial, o la vida en un internado– con una naturalidad asombrosa; y su imaginación teatral logra cautivar al lector desde el inicio.
La primera novela de la Trilogía Deptford, la más aclamada de Davies, se alza como la historia de un hombre racional que descubre en lo mágico un aspecto más de lo real.
De la contraportada
................................................

Hi ha novel·les que les comences i no pots deixar-les. Aquesta n'és una.
Al veure això potser pensareu que l'acció és trepidant o que la intriga no et deixa parar, us equivocareu, aquesta és una novel·la tranquil·la, reposada, que profunditza en el caràcter dels personatges i en les seves raons de perquè actuen com ho fan.
Tres protagonistes que es van enllaçant i distanciant, personatges secundaris plens de vida que fan de nexe entre ells i un llenguatge clar i precís fan que aquesta novel·la sigui difícil d'oblidar.
Un fet simple i casual com una bola de neu llançada contra algú que es prou hàbil per esquivar-la, desencadena una allau de fets que es van desmadeixant durant tota una vida, fins a un final sorprenent i obert.
No coneixia l'autor i ha estat tot un descobriment, penso buscar les seves novel·les, de fet aquesta és la primera d'una trilogia.

24 de març 2008

Diari d'un boig

Autor: Lu Xun
Traductor: Carles Prado
Editorial: Edicions de 1984


La selecció que el lector té a les mans de contes o relats breus, format narratiu per excel·lència a la literatura xinesa, amb un prestigi superior a la novel·la, vol mostrar les aportacions de Lu Xun com a crític del seu temps i, alhora, les seves qualitats pròpiament literàries. Lu Xun al llarg de totes les peces de Diari d’un boig tenyeix la crítica social d’un aire costumista. En moltes ocasions, recorre a la primera persona per posar de manifest la problemàtica relació del narrador (l’escriptor, l’intel·lectual) amb la societat que l’envolta i que l’angoixa. Els seus relats combinen realisme, simbolisme i sàtira. Són pinzellades líriques amarades d’un to a voltes tràgic, sempre desolat.
De la contraportada


...........................................
Vaig triar aquest llibre quan el vaig veure perquè no havia llegit mai res de cap escriptor xinès, si exceptuem un conte tradicional que havia traduït algú que conec, i sentia curiositat. M'havien avisat que la literatura xinesa tradicional xinesa acostuma a ser "rara" segons els paràmetres habituals de la literatura occidental.
Aquests contes no es poden considerar tradicionals, estan escrits pels volts del 1920, però rars ho son una estona, almenys per a mi.

14 de març 2008

Patrimonio, Una historia verdadera

Patrimony, A True Story, 1991
Autor: Philip Roth
Traductor: Ramon Buenaventura
Editorial: Seix Barral

Herman Roth es un viudo de ochenta y seis años, un agente de seguros jubilado, conocido antaño por su genio, fortaleza y encanto, que lucha por su vida contra un tumor cerebral. En un portentoso acto de honestidad y sensibilidad, Philip Roth crea el que sin duda alguna es su mayor personaje: su padre, y lo hace en el marco de un relato impecable sobre la compleja relación que mantuvieron, sobre la muerte y el temor que inspira, y sobre la absoluta vulnerabilidad a la que el amor nos condena a todos. Lleno de amor, ansiedad y terror, Philip Roth acompaña a su padre en cada temible paso de esta ingente experiencia, y, mientras lo hace, revela la tenacidad de superviviente que ha caracterizado el largo, testarudo compromiso de su padre con la vida. Patrimonio. Una historia verdadera es el libro más impactante de cuantos haya escrito jamás Philip Roth.
De la contraportada.
..........................................................................
Philip Roth és sempre un valor segur, si més no per a mi.
He llegit unes quantes novel·les seves i cap m'ha decebut, sempre em quedo amb les ganes de més, per això llegeixo tot el que trobo d'ell.
En aquesta cas narra els últims mesos de la vida del seu pare i com la situació dolorosa afecta els seus sentiments i la seva vida quotidiana, però també les ganes de viure del seu pare.
Malgrat que podria semblar un llibre trist i descoratjador, no ho és, la mestria de Roth sap mostrar-nos els fets amb naturalitat, fins hi tot amb pinzellades d'humor, però també amb tot el que tenen de cru i amb tota la sensibilitat d'un fill que, tot i les desavinences del passat, estima el seu pare, el respecta i l'admira.
El millor homenatge que li podia fer.
Us deixo l'enllaç a una entrevista amb l'autor.

El club de lectura Jane austen


Autora: Karen Joy Fowler
Traductora: Concha Cardeñoso
Editorial: El Aleph

Seis personas se reúnen una vez al mes para hablar sobre las novelas de Jane Austen. Es gente corriente, apasionada por la lectura y con un cierto desorden en sus vidas sentimentales y familiares. A lo largo de seis meses interpretaran, de manera involuntaria, su historia personal a través de las obra de Jane Austen.

De la contraporta del llibre.
...............................................................
A vegades, massa vegades, trio un llibre pel que em suggereix el títol, fins hi tot a vegades n'he triat algun pel que em suggeria la portada.
A vegades l'encertes, i a vegades no. Aquesta ha estat una de les vegades que no.
Que es parli d'un club de lectura en un llibre atrau a qualsevol que participi en algun club de lectura, si el pretext és Jane Austen, la curiositat pica, aquesta escriptora és un mite en el món literari anglosaxó, mai he entès el perquè.
Recordo haver llegit alguna de les novel·les de Jane Austen fa molts anys, en tinc un record vague, poca cosa més, massa dolcetes per al meu gust.
D'aquesta novel·la que preten emmirallar-se en Austen n'he llegit 48 pàgines i l'he deixat.

06 de març 2008

La lladre de llibres

Autor: Markus Zusak
Traductora: Anna Ullibarri
Editorial: La Campana

La Liesel va començar la seva brillant carrera de lladre als nou anys.
Tenia gana, robava pomes, però el que més li interessava eren els llibres. Potser més que robar-los els salvava. El primer fou el que havia caigut a la neu al costat de la tomba on acabaven d’enterrar el seu germà, quan anaven cap a Molching, prop de Munich, on els esperaven els seus pares adoptius. El segon llibre, temps després, el treu de les flames d’una de les moltes fogueres que encenien els nazis.
Al carrer Himmel, la petita Liesel va trobar la millor família que es pugui somiar: Rosa Hubermann, una dona de mal geni però amb un cor immens. Hans Hubermann –potser el personatge més encantador de la novel·la–, pintor de parets, acordionista alegre i fumador empedreït. I els dos amics de Liesel: Rudy Steiner, el veí un any més gran, mig desnodrit però un argent viu amb qui comparteix mil aventures. I Max Vandenburg, el jueu boxejador que viu amagat al soterrani.
Una història inoblidable i emocionant . Vides que s’entortolliguen les unes amb les altres sota els ulls pacients d’un espectador narrador excepcional, la Mort: sarcàstica, però comprensiva, que fins i tot en la foscor més negra va a la recerca d’acolorits fragments de bellesa.
De la contraportada del llibre
...................................................

L'atzar ha volgut que llegís aquest llibre just desprès de El noi de pijama de ratlles, podria semblar que hi ha similituds entre les dues novel·les, nen/a, de 9 anys, amb el rerefons del holocaust de l' Alemanya nazi, malgrat aquests trets en comú son tant diferents un de l'altre. On Bruno passa sense veure el que és evident, la Liesel ho pateix amb tota la cruesa, conscient.
Evidentment, amb la comparació la Liesel hi surt guanyant.

N'havia llegit tant i tant d'aquesta novel·la que potser n'esperava massa, de fet no sé el que realment n'esperava, a vegades aquests llibres que es posen de moda em fan una mica de por i alguns han acabat per decebre'm. No és el cas de la petita lladre de llibres.
Al començament pensava que l'havien sobrevalorat molt, una història tendre i ben travada, divertida a estones, un llenguatge clar i precís, però no més que moltes altres històries.
El que a les primeres pàgines era una certa indiferència, ha esdevingut un no poder parar per saber més de les seves vides i sentiments, fins al final que m'ha emocionat, m'ha trasbalsat i se m'ha escapat alguna llàgrima.
Llegiu-la, us agradarà.

05 de març 2008

El noi del pijama de ratlles

Autor: John Boyne
Traductor: Jordi Cussà
Editorial: Empúries

Aquest és un llibre sobre l'Holocaust. Es pot explicar la Shoa als nens? Es pot, i s'ha de fer. Només coneixent el passat podrem evitar que aquest es repeteixi.

Text de contraportada
Berlín 1942. La guerra no afecta gaire la vida de Bruno, un noi de nou anys que viu en un barri residencial. Però un bon dia arriba a casa i es troba totes les coses empaquetades: el seu pare, membre de l'elit militar, ha rebut un nou destí i es veu obligat a marxar i instal·lar-se amb tota la família en una àrea rural mig deserta i molt depriment. Bruno s'avorreix i passa els dies obsessionat amb una tanca que s'alça davant la finestra de la seva habitació. Fins que no coneix Schmuel, el noi del pijama de ratlles, que viu a l'altra banda del filferro espinós, Bruno ni tan sol no comprèn que ja no és a Alemanya sinó a Polònia. Tampoc no és conscient del que passa a la vida de Schmuel fins que és massa tard per escapar els horrors que es viuen a l'altre costat de la tanca. L'honestedat narrativa, la congruència dels personatges i la progressió magistral de la trama, doten aquesta novel·la d'una qualitat literària molt humana i d'una força narrativa captivadora.
..................................................

Pot un nen de 9 anys viure totalment aliè al que l'envolta?
Fins hi tot si té al costat uns fets com els del genocidi dels jueus per part els nazis?
Fins hi tot si el seu propi pare és un nazi convençut i disposat a col·laborar?
Fins hi tot si viu tot un any amb una finestra que mira el camp d'extermini més esgarrifós que mai ha existit?
Bruno, un nen de nou anys viu tot un any al costat d'Out-With, un lloc esgarrifós, i no perd la innocència, per difícil que sembli, la tragèdia l'envolta i no se'n adona.

Polònia