30 de juny 2010

La mujer de la arena

砂の女
Suna no onna, 1962
Kôbô Abe
Traducció de Kazuya Sakai
Ediciones Siruela,1989
204 pàg.

Un entomòleg va a un poblet prop de la costa per buscar-hi una espècie rara d'escarabat, un cop allí el retenen en contra de la seva voluntat. Un poble lluita per la supervivència, una lluita sense fi contra la sorra. Presoner a casa d'una vídua  intentarà, sense èxit,  fugir. Poc a poc la seva rebel·lia contra la injustícia s'anirà apaivagant i es resignarà al destí, a ser una peça més de l'engranatge del poble, on el bé del grup  preval per sobre l'individu. 
L'autor crea una atmosfera que ofega i provoca claustrofòbia, aquesta és una novel·la angoixant, però al mateix temps, d'una estranya bellesa.

****

28 de juny 2010

El amor de una mujer generosa

The Love of a Good Woman: Stories, 1998
Alice Munro
Traducció: Javier Alfaya, José Hamad, Javier Alfaya McShane
RBA Libros
319 pàg.

8 relats sobre dones. Dones de diferents edats, amb diferents i diverses circumstàncies, però que comparteixen la invisibilitat,  la renúncia a viure la seva pròpia vida, al marge de pares o marits. Dones que busquen recuperar el temps perdut, o trobar el temps que mai han tingut. En definitiva, dones que volen viure.
Ha estat una lectura agradable, però, com sempre em passa amb els contes, m'he quedat amb ganes de més, quan començo a conèixer els personatges i a fer-me'ls meus, s'acaben.

***

25 de juny 2010

Me'n recordo

The estate of Joe Brainard, 1975
Joe Brainard
Traducció de Màrius Serra
L'Avenç Edicions, 2010
179 pàg.

Joe Brainard va escriure tots aquests Recordo ... entre el 1970 i el 1973, els records, però, abasten un període més llarg; l'infantesa, l'adolescència a Tulsa, OK,   i la seva etapa d'artista a Nova York. Aquest és un llibre autobiogràfic fet de petits bocins de vida, de sensacions, d'imatges, d'allò que no recorden els llibres d'història. Una successió de records inconnexos i banals que van crear escola i van inspirar molts altres escriptors, com George Perec.
Ell era home, jo no. Ell va néixer als Estats Units, jo no. Ell era homosexual, jo no. Ell era artista, jo no.  Ell era, jo, encara, sóc. Ell portava ulleres, jo també.
Malgrat les poques similituds, he descobert que compartim alguns records,  i que alguns dels seus records han fet de magdalena per alguns records que no  recordava que  recordava,  n'he triat alguns a l'atzar:

Recordo la primera vegada que vaig veure la tele. Lucille Ball estava fent una classe de ballet.
Recordo les figueres de colors que es formaven quan tancaves els ulls amb força.
Recordo les "carreres" a les mitges.
Recordo el soroll terrible que feia el paper dels caramels quan no en volies fer gens.
Recordo que alguns detalls típics de la persona que estimes et poden treure de polleguera.
Recordo aquelles pedres que culls quan surts d'excursió i després, de tornada, et preguntes per què les vols.
Recordo aquell joc de giravoltar cada cop més de pressa fins que ja no t'aguantes dret.
Recordo la manera especial que tenen els nadons d'agafar-te un dit amb tot la mà, com si fos per sempre.

I, evidentment, he fet el que tothom pronostica, he agafat llapis i paper i he escrit el meu propi Me'n recordo...
En aquest blog trobareu  molts altres que també ho han fet.

****

21 de juny 2010

El libro de Daniel

The book of Daniel, 1971
E.L. Doctorow
Traducció de Jordi Arbonés
Muchnik Editores
448 pàg.

Un fet real serveix de base per a aquesta novel·la, amb un protagonista, Daniel, que es defensa de les ferides rebudes ferint als qui té a prop. La investigació dels fets, l'acusació d'espionatge i la posterior execució dels seus pares, el porta a confrontar els seus records   amb tots els qui  s'hi van veure implicats: advocats, veïns, falsos amics, policia, i a acusar-los a tos d'haver mentit, d'haver falsejat, d'haver mirat a una altre banda, d'haver traït a la veritat i als seus pares.
Un clam contra la injustícia, una novel·la  crua, amb alguns passatges realment durs i difícils de pair, perquè l'autor escriu amb violència i sense estalviar-se detalls escabrosos, amb ganes de furgar les consciencies.

***

15 de juny 2010

L'escriptura secreta


The Secret Sripture, 2008

Traducció de Joan Puntí
Edicions de 1984
349 pàg.

La de la Rose McNulty és una de les veus d'aquesta novel·la, té més de 100 anys i viu a l'Hospital de Roscommon des de fa més de 50 anys, decideix escriure la seva autobiografia per que se sàpiga la veritat, la seva veritat, de la seva vida i de la dels seus pares i la dels darrers 150 anys del seu país, Irlanda.
L'altre veu és la del Doctor Grene, el director de l'hospital que  ha de decidir quins són els pacients que  seran transferits al nou hospital més petit i quins poden incorporar-se a la vida "normal". Sent un gran afecte per la Rosemay i decideix investigar les raons que la van dur a l'hospital, el que troba no sempre coincideix amb el que ens explica la Rosemary. On és la veritat? Com va afectar a la Rosemay el poder de l'església i els fets polítics a l'Irlanda del segle XX? 
En alguns moments ha estat una lectura difícil degut al meu desconeixement de la història moderna d'Irlanda que juga un paper cabdal en la història, però malgrat això ha estat una lectura agradable, amb un final agredolç que no m'ha sorprès.

***

08 de juny 2010

L'ensenyador de pisos que odiava els mims

Empar Moliner, 1999
Edicions Destino
229 pàg.

Amb aquest primer recull  de contes l'Empar Moliner es va donar a conèixer. Una bona presentació del seu humor corrosiu, de la seva incorrecció política, del seu sarcasme i del seu ull clínic a l'hora de retratar l'absurd que ens rodeja i les nostres contradiccions. Carrega sense compassió contra els progres, els pijos que van de progres, els progres que voldrien ser pijos, animadors culturals i parelles desaparellades. Tots som susceptibles de ser retratats.
Per riure i somriure.


***

06 de juny 2010

L'ILLA DE L'ÚLTIMA VERITAT

Flàvia Company, 2010
Editorial Proa
141 pàg.

"Em costa saber si és un acte d'amor o de venjança."
Així acaba aquesta novel·la. Just després d'haver llegit aquestes paraules, vaig deixar el llibre a la tauleta i a continuació, amb la ma, vaig empènyer-me amunt la barbeta, tenia la boca oberta. Aquesta és una novel·la que et deixa bocabadada. Per la història, per els personatges, per la bellesa de les descripcions, per l'emoció que traspua.

El doctor Prendel quan sap que és a punt de morir, confessa a la Phoebe, la seva amant,  el que ha mantingut durant molts anys en secret, l'estada a l'illa on va anar a parar quan el seu iot va ser atacat per uns pirates mentre feia una travessa amb uns amics, hi va viure, o malviure, durant cinc anys. La Phoebe escolta la història amb la missió d'escriure-la i fer-la pública després de la mort d'en Prendel,  ens la revela en una narració que ens deixa sense alè, amb un final inesperat, sorprenent, que més que donar-nos respostes, ens planteja nous dilemes,  noves preguntes. Si la vida ens porta a viure situacions extraordinàries, la nostra resposta serà també extraordinària, com la del doctor Prendel, com la de la Phoebe.
Com aquesta novel·la.

*****

04 de juny 2010

INDIGNACIÓN

Indignation, 2009
Philip Roth
Traducció de Jordi Fibla
Mondadori
165 pàg.

Markus Messner, un jove jueu de 18 anys, decideix marxar ben lluny de casa seva, a Nova York, per fugir del setge a que el sotmet el seu pare, un pare amatent i preocupat pels perills de  la vida adulta, preocupació absurda ja que en Markus és un jove estudiós, prudent i brillant. 
Instal·lat a la universitat de Winesburg, Ohio*, a l'Amèrica profunda, toparà amb una societat marcada pel puritanisme i la intolerància que contínuament posa traves a les llibertats individuals dels estudiants. S'enfronta al degà, no s'entén amb els companys d'habitació, no compren a l'Olivia, una jove inestable de qui s'enamora, i malgrat el desig i les ganes de ser l'estudiant més brillant de la seva promoció, acabarà expulsat de la universitat i serà reclutat per anar a la guerra de Corea on morirà. 
Intensa novel·la que mostra com els pitjors defectes de qualsevol societat afecten negativament en la vida de les persones. Un altre obra mestra de Roth.

*Diuen que la tria d'aquesta universitat no va ser a l'atzar, sinó una mena d'homenatge a Sherwood Anderson

****

03 de juny 2010

TRES DONES FORTES

Trois femmes puisantes, , 2009
Marie Ndiaye
Traducció d'Anna Casassas
Quadrens Crema
285 pàg.
Premi Goncourt 2009

Hi ha llibres que quan els  acabes se't congelen les paraules a la gola, o als dits. La Marina Espasa ho ha explicat tant bé ...

Norah, Fanta i Khady. Vet aquí tres noms que us quedaran gravats al cervell, o al cor, després de llegir Marie Ndiaye, darrer premi Goncurt. Són tres històries –lligades per un fil molt subtil– sobre tres dones amb pares, marits o germans cruels, absents o traïdors. Tres històries que passen entre una Europa de províncies i una Àfrica de suor, colors i deserts, però sense tòpics. Tres històries que contenen una violència extrema, física, moral. I una escriptura hipnòtica, que gira en cercles al voltant de la seva víctima (el lector), com l’aligot que persegueix un dels protagonistes, el marit de Fanta, un venedor de cuines que passa un matí de deliri mental a través del qual anem descobrint la història d’ella, que va abandonar l’Àfrica per seguir-lo fins a França, per no aconseguir res. El trajecte de Norah és l’invers, perquè ella baixa a l’Àfrica a visitar el seu pare, després de molts anys de no veure’l, i la seva estabilitat trontolla. Khady puja, perquè fuig cap a Europa, però més aviat baixa cap a un infern particular. Esclavitzada pels seus semblants, la futura sense papers exemplifica de la manera més crua l’odissea tràgica dels moviments migratoris d’avui. Mentre llegim Tres dones fortes tenim la sensació que abans ningú no ens havia explicat les coses així, com si ens volgués fer entendre que l’important no és la comprensió racional ni lògica dels fets, sinó l’exploració dels impulsos vitals, baixos i gairebé inacceptables que els van provocar: l’amor il·lícit entre fill i madrastra o l’insuportable pes d’un record violent. L’esplèndida traducció ens dóna una idea de la riquesa lingüística de NDiaye, i la puntuació assalvatjada és una altra pista que toca deixar el cap quadrat sobre la tauleta de nit, al costat del despertador, i permetre que el llibre entri dins nostre sense intermediaris racionalitzadors. Literadura per a cors forts. Apoteosi del llenguatge per pal·liar la buidor moral.
... que més podria afegir jo?

****