20 de març 2009

L'informe de Brodeck

Títol original: Le rapport de Brodeck
Autor: Philippe Claudel, 2007
Traductor: Lourdes Bigorra
Editorial: La Magrana
300 pàg.
Novel·la
Premi Goncourt des Lycèens 2007

Som en un poble d'un país que tant podria ser Àustria com Eslovènia, Polònia o fins i tot Alsàcia. Tant és. Ben aviat comprendrem que fa tres mesos s'hi ha produït un assassinat col·lectiu. Gairebé tots els homes del poble hi han participat, excepte en Brodeck. ¿Qui ha estat la víctima d'aquest assassinat? No tenia nom conegut. En Brodeck accepta la missió d'escriure un informe sobre el cas, però posa com a condició que tothom hi estigui d'acord. És molt conscienciós: no vol amagar res del que ha vist i vol exposar-hi tota la veritat, que encara no coneix del tot.
Hi ha novel·les que necessiten uns dies de repos per ser païdes, aquesta n'és una. Impressiona, i emociona, la manera planera que té en Brodeck de exposar-se a si mateix mentre va fent el relat dels fets succeits al poble. Un poble que reacciona davant dels estranys, atacant.
Una novel·la dura, l'odi, la intolerància, la brutalitat i la violència més extremes al costat de la bellesa i la tendresa. Escrita de manera magistral, no us deixarà indiferents, remourà les vostre emocions més intimes.
Us en deixo dues petites mostres.
"Els dos guàrdies que m'acompanyaven es tapaven el nas amb un mocador impregnat d'aiguardent. Es quedaven a uns quants metres de mi i s'explicaven històries de dones, amanides amb detalls obscens que es feien riure i els acaloraven els rostres. Jo entrava al riu. Buidava les galletes.
I sempre em sorprenia el frenesí de centenars d'alevins que venien als remolins marronosos, per rebolcar-s'hi, agitant en tots els sentits els cossos prims de plata, com si l'aliment pudent els embogís. Però el corrent diluïa les immundícies ben de pressa i només quedava aigua clara i el moviment de les algues, així com els reflexos de sol que picaven contra la superfície com si la volguèssin sembrar de monedes d'or i esclats de mirall. "
pàg 94

Més tard he intentat amb totes les forces esborrar el seu nom de la meva memòria, però en la memòria no hi pots manar. Només de vegades pots adormir-la una mica. pag 112
.
*****

3 comentaris:

carmenneke ha dit...

Me ha dejado sentimientos ambivalentes, este libro. Me ha gustado mucho el tema y la historia, también la manera de contarla, la imprecisión geográfica e histórica es un gran hallazgo: la guerra de la que se habla podría ser cualquier guerra en cualquier lugar.

Pero me ha irritado enormemente la separación tan extrema que se hace entre el bien y el mal, sin dejar lugar a medias tintas. Este extremismo crea una atmósfera asfixiante y por momentos insoportable en el relato, y al mismo tiempo le resta verosimilitud. Una pena, porque si no fuera por esto creo que el libro me habría gustado muchísimo.

núria ha dit...

Pues a mi me ha gustado precisamente por eso, porque no deja lugar amedias tintas. A veces las cosas son negras (o blancas) y no hay lugar para grises.

Iván ha dit...

A mi me ha gustado mucho este libro también, la historia en sí, como se cuenta, lo que sucede es brutal, pero a la vez hay descripciones de gentes y lugares que son bellísimas y ese contraste me gustó mucho.