Títol original: Hurmaava joukkoitsctnurhaAutor: Arto Paasilinna, 1990
Traductora: Dulce Fernandez Anguita
Editorial: Anagrama
271 pàg
.
Feia temps que anava al darrera d'aquesta novel·la, havia llegit El moliner udolaire y El bosque de los zorros d'aquest mateix autor i m'havien agradat molt, aquest també m'ha agradat.
Podria semblar que amb el suïcidi no se'n poden fer bromes i menys en un pais on la taxa de suïcidis és altíssima, però Paasilinna es permet el luxe de fer-ho i al seu país és un escriptor d'èxit, fins hi tot diuen que des de la publicació de la novel·la aquesta taxa ha disminuït. M'ho crec.
Aquesta novel·la és un cant a la vida i als petits plaers que ens proporciona.
Dos homes decideixen suïcidar-se al mateix lloc, a la mateixa hora, però cap del dos aconsegueix el seu propòsit. Uneixen esforços i busquem més possibles suïcidas per, entre tots, compartir experiències i finalment morir junts. Emprenen viatge al Cap Nord però fracassen en l'últim moment, decideixen travessar Europa per a intentar-ho als Alps i tampoc se'n surten. Només els queda un lloc, Sagres a Portugal, la fi del món durant molts anys.
Aquest grup de finlandesos suïcides que travessa Europa dins un autobús, viu les més delirants aventures per descobrir que tot i que la mort era el més important en la vida, finalment no ho és tant.
De totes maneres, la mort sempre acaba emportant-se el que li pertany.
L'èxit de Paasilinna al seu país demostra que els finlandesos tenen sentit del humor i saben riure-se'n d'ells mateixos.
Una lectura fresca, àgil, divertida.
4 comentaris:
This one I did not like. Of course it is humoristic but I don't like the idea of humour and suicide. Maybe comes too close. Paasilinna as a person also is less wonderful. But his first book of the Lièvre de Vatanen I like very much, a film in Finland was made and a movie also in Canada where only the story was set in Canada and it spoiled everything.
Petons, Merike
No he llegit el llibre de que parles, és l'unic que ho he llegit dels que li han traduït al català o al castellà, El bosque de los zorros em va agradar, El moliner udolaire em va agradar molt, el que més.
Jo crec que amb humor, humor inteligent, of course, es pot tractar qualsevol tema, fins hi tot el del suicidi.
Un altra cosa es que, potser, a vegades et vinrà més de gust llegir-lo o no, depenent del moment o de les circumstàcies en que et trobis.
I més que una defensa del suicidi, en Paasilinna fa una defensa de les ganes de viure.
Dius que que l'autor com a persona es menys fantàstica, també diuen que els pallassos son persones tristes. Hem de ser capaços de diferenciar la persona de l'obra.
Gràcies per el comentari Merike
Em sap greu que escrigui en anglès!! M'adonava massa tard que no eres La Lectora Corrent! Cometia una equivocació. Penso que sigui tan fàcil parlar anglès per al qual si una persona catalana ho sap l'utilitzaré, per ser ràpida.
Tenim un suïcidi en la família. Fa mal encara que passat fa 17 anys. Per això deia que no m'agrada riure sobre aquest tema. Una pel·lícula de TV s'ha fet d'aquest llibre en finès.
L'humor boig des de Finlàndia sembla que se'n vagi bé a l'estranger, també. Paasilinna és un dels pocs que realment guanyen diners escrivint llibres aquí al nostre país de 5 milions de persones.
El moliner udolaire m'agrada molt.
Una abraçada!
M'he llegit el de "El molinero aullador" i me va encantar com ho descriu tot, el tinc pendent este.
Publica un comentari a l'entrada