Zazie al metro

Zazie dans le métro, 1959
Raymond Queneau
Traducció de Jaume Fuster
Edicions de la Magrana
205 pàg.

Aquesta és la novel·la més popular de Queneau,  membre de l'escola de la patafisica i del Oulipo, conegut també pels seus famosos Exercicis d'estil.

La petita Zazie arriba a Paris amb el desig de veure el metro, hi passarà tres dies, veurà moltes coses, coneixerà molta gent,  viurà moltes aventures, traurà de polleguera tots els qui l'acompanyen i també es farà estimar, però malauradament,  dormirà als braços de Gabriel l'únic  viatge que fa en un vagó del metro.

Queneau és un malabarista i un mag de les paraules, la traducció que en va fer Jaume Fuster respecta i és fidel a aquest llenguatge viu i trencador.

Aquest és un d'aquells llibres que et posa un somriure a la primera pàgina i no t'el treus de la cara fins moltes hores després d'haver llegit: 

-Xerrameca, xerrameca, és l'únic que sap fer -diu Turandot.
I se'n van, direcció Bastille.


***

L'home que plantava arbres

L'homme qui plantait des arbres
Jean Giono
Traducció d'Isabel-Clara Simó
Il·lustracions de Francesc Viladot
Edicions Viena
80 pàg.

El 1943 la revista Readers Digest va demanar a Jean Giono, l'escriptor provençal, que escrigués una història sobre la persona més extraordinària que hagués conegut mai. Així va néixer,  Elzeard Bouffier, un home que plantava arbres. Quan els editors es van adonar que Elzeard no existia, que era un personatge de ficció, van rebutjar publicar la història. Poc temps després, L'home que plantava arbres va assolir un èxit aclaparador i va ser traduït a moltes llengües.

Elzeard és un heroi anònim que, llavor a llavor, aconsegueix canviar el paisatge que l'envolta i els que hi viuen.

Una bonica història que si bé no és certa, mereixeria ser-ho. Les il·lustracions de Francesc Viladot complementen el text d'una manera harmoniosa. Les cobertes dels  llibres de el Cercle de Viena tenen sempre un plus afegit que  fa que la lectura sigui molt agradable.

***

Joventut

Youth, 2002
J.M. Coetzee
Traducció de Dolors Udina
Edicions 62
189 pàg.

Continuació de l'anterior llibre, trobem l'autor  als anys 60, quan fuig de Ciutat del Cap i s'instal·la a Londres, per demostrar-se a si mateix que pot sobreviure sol i que no necessita ningú, ni els pares. Però ser independent no és fàcil per a un estudiant de matemàtiques que vol ser escriptor. Quan comença a treballar en una empresa d'informàtica, veu frustrat el seu desig d'una vida bohèmia dedicada a l'escriptura. 

Als divuit anys podria haver estat un poeta. Ara no és poeta, ni escriptor, ni artista. És un programador informàtic, un programador informàtic de 24 anys ...

Aquests tres llibres de l'autobiografia de Coetzee són interessants com a document biogràfic per entendre i conèixer millor l'escriptor, però també poden ser llegits com una novel·la.

Amb les vuit lletres de Joventut acabo del Reto 2010

***

Infantesa Escenes de la vida a províncies

Boyhood, 1997
J.M. Coetzee
Traduccióde Dolors Udina
Edicions 62
175 pàg.

Primera part de l'autobiografia de Coetzee, anys 40. A través, d'un narrador omniscient (sempre havia desitjat posar aquesta paraula en una de les meves píndoles) ens apropa a la vida del nen que va ser l'autor, ens hi aboca com si miréssim des d'una finestra. En un entorn agrest, el petit John  ha d'aprendre a desempallegar-se de qui més estima, la seva mare, ha de trobar el seu lloc, la seva identitat i ha de decidir si pertany o no a la cultura afrikaner. En definitiva, ha de créixer. 

Escrita amb l'estil sobri i l'elegància habitual d'en Coetzee.

***

Temps d'estiu

Summertime, Part 3 of scenes from provincial life,  2009
J.M. Coetzee
Traducció de Dolors Udina
Edicions 62
244 pàg.

Un crític anglès vol escriure un llibre sobre el difunt escriptor J.M. Coetzee, es centra en els anys 70, quan Coetzee compartia vida amb el seu pare en una casa als afores de Ciutat del Cap. Com que el jove no va tractar mai Coetzee, es dedica a entrevistar les dones amb qui l'escriptor es relacionar en aquest període i que probablement el van marcar, una ex-amant, una cosina, una ballarina brasilera, i també antics amics i col·legues. Coetzee s'autoretrata com un jove maldestre i esquerp que no troba el seu lloc en un país convuls.

Una pseudoautobiografia que es llegeix com una novel·la.

****

La epopeya del bebedor de agua

The Water.Method Man, 1972
John Irving
Traducció d'Iris Menendez
Tusquets Editores
395 pàg.

En Fred Bogus Trumper té problemes, la dona l'ha deixat i s'ha endut el seu fill. A més a més té problemes de salut, les seves infecciones de tracte urinari necessiten cirurgia, però ell no ho veu clar.  La seva amant vol un fill, però ell no ho té clar. Indecís, insegur, una arracada, vaja. Un home dels que li agraden a Irving i dels que Irving sap retratar amb mestria, ironia i sentit del humor. Amb personatges esbojarrats i amb històries que es desenvolupen de manera paral·lela, amb contínues anades cap endavant i cap endarrera. Una novel·la divertida, amb moments de tristesa i desconsol,  molt ben escrita. Marca de la casa.

****

Fama

Ruhm, 2009
Daniel Kehlmann
Traducció al català de Frncesc Rovira
Anagrama · Empúries
175 pàg.

Nou relats que es poden llegir de manera independent, però també com a capítols d'una novel·la coral, on els personatges deambulen al voltant del seu telèfon mòbil.
Una lectura lleugera i entretinguda, sense més.

**

Àcid sulfúric

Acide sulfurique, 2005
Amèlie Nothomb
Traducció de Ferran Ràfols i Maëlle Monnerie
Anagrama · Empùries
140 pàg.

És realment àcida i corrosiva aquesta novel·la. Fa un retrat ben poc amable de la humanitat com a espectadora de teleescombrería. Un reality que reprodueix un camp de concentració, els concursants evidentment no hi participen voluntàriament, però si que ho fan els kapos. Una mirada sobre la televisió i sobre el comportament humà(exagerada, com sempre és la Nothomb) però que no s'allunya massa de la realitat d'alguns dels programes que actualment s'emeten per televisió. To i així, no m'ha agradat gaire, massa previsible pel meu gust.

**

Subsòl

Unai Siset, 2010

Pasqual Alapont, Manuel Baixauli, Vicent Borràs, Esperança Camps, Àlan Greus, Urbà Lozano i Vicent Usó

Bromera

181 pàg.

La foto que veieu a la coberta ha estat el desencadenat d'una aventura. Una aventura que amb el nom d'Unai Siset aplega  set autors que han donat vida  a les set persones que apareixen a la foto. El que semblava un recull d'històries independents, ha acabat sent una novel·la a catorze mans. I s'ha de dir que una novel·la reeixida, que al plaer de la lectura hi afegeix el del joc d'intentar esbrinar qui ha escrit què. Però abans d'ara, només he llegit a un dels pares de la criatura, en Manel Baixauli, un dels meus escriptors preferits, em sembla que l'he identificat.

La foto la  va fer  Peter Turnley a Paris, la tardor del 1979,  en algun  dels contes/capítols es barregen fets reals i ficció, però com sempre en literatura, on comença la ficció? i on la realitat? Cada conte/capítol té la seva personalitat, el seu estil, uns m'han agradat més que altres, però el conjunt és realment agradable de llegir.

***

Los muertos

Jorge Carrión, 2010
Mondadori
165 pàg.

Gairebé sempre, al entrar a la biblioteca  miro el prestatge de les novetats i em deixo endur per l'atzar, pel que m'entra pels ulls, l'esquena escarificada que veieu al costat em va atrapar. 

Un cop a casa, llegint les primeres pàgines vaig pensar, m'he equivocat. Però sóc tossuda i no em rendeixo a la primera, malgrat l'estranyesa i el malestar que em provocava el que llegia, vaig continuar. La segona part em va obrir els ulls i ho vaig entendre. Bé, gairebé tot. Vaig entendre perquè em semblava estar llegint el guió d'una sèrie de televisió. La  tercera part de la novel·la, segona temporada de la sèrie, ja no em va semblar rara, tot i que seguia provocant-me malestar, i és que la violència del món que retrata no és fàcil de digerir. 

És una  novel·la de difícil classificació post-moderna? utopia cibernètica? ciberintelectual? 

En tot cas,  interessant, diferent, sorprenent. A mi m'ha agradat molt.

****

Allegro ma non troppo

Carlo M. Cipolla, 1988
Traducció al castellà de Maria Pons
Editorial Crítica
97 pàgines

Con diu la dita, Al pot petit hi ha la bona confitura. 

Aquest és un gran llibre petit. Dividit en dues parts clarament diferenciades, en la primera un estudi determina el paper cabdal de les espècies, i del pebre en particular, en el desenvolupament econòmic de l'Edat Mitjana. Poca broma. Començant per la caiguda de Roma,  passant pels bel·licosos pobles escandinaus, fins arribar al veritable motiu de les croades, un repàs a la història de la humanitat fent  especial incís a les qüestions purament econòmiques. Tingueu per cert, que si no hagués estat per la golafreria d'un monjo medieval, no seríem on som. 

La segona part és una càrrega de profunditat, incisiva, punyent i explosiva contra la naturalesa humana. Utilitzant recursos matemàtics aplicats a la sociologia demostra  la enorme quantitat d'estúpids que ens envolta, el poder que tenen i com n'és de difícil enfrontar-nos-hi. Les Cinc Lleis Fonamentals de l'estupidesa humana haurien de ser  lectura obligatòria a les escoles de tot el món.

****

El buen alcalde

The Good Mayor, 2009

Andrew Nicoll
Traducció de Gemma Deza
Circulo de Lectores
392 pàg.

El subtítol d'aquesta novel·la és: Un cuento de amor mágico.

No enganya, però tampoc ho diu tot. No és només un conte d'amor, de màgia n'hi ha, no gaire però n'hi ha, és també un conte de desamor, de desacords, d'ocasions perdudes.  Tibo és l'alcalde d'una petita ciutat a la costa del Bàltic, és un bon alcalde i un bon home, viu sol i està enamorat de la senyora Stopak, la seva secretària, casada i que fa poc ha perdut la seva filla petita, una tragèdia que el seu home no ha superat, l'Agathe Stopak no és feliç, en Tibo se n'adona i inicien una especial relació d'amistat i lo que surja. Però en Tibo és poc agosarat i l'Agathe es cansa d'esperar, a més, l'Hektor és a prop i és decidit. L'Hektor no és un bon home, en Tibo és pacient, i està enamorat.  Santa Walpurnia vetlla pels amants. Un final, si més no, sorprenent.

Un llibre ben escrit, una lectura agradable, sense pretensions.
Un llibre viatger, que no arribarà a la costa dàlmata ni al Bàltic, però que del sud  volarà cap al nord i més enllà.

***

Camí de sirga

Jesús Moncada, 1988
Edicions de la Magrana
346 pàg.

 Aquesta és la cinquena re-lectura de Camí de sirga, cada cop em complau més, cada cop hi trobo algun detall que havia passat desapercebut, cada cop em sento com si hi fos, com si navegués pel riu o passegés pel poble ple de vida de principi de segle, entro al Cafè del Moll i xerro una estona amb l'Honorat del Rom o amb l'Arquímedes Quintana,  la pols de les cases que van derruir el 1970  m'embruta les sabates, sento veus que diuen: "Recordeu l'Arnau Terrer!" i si aixeco el cap quan sóc a la Plaça d'Armes veig la  Carlota que s'amaga darrera les cortines...

I no sé perquè, però cada cop em sorprèn la riquesa del llenguatge de Moncada, la vivacitat de les paraules que no conec però que intueixo.

El rellegiré, no sé quan, però tornaré a llegir-lo.

*****

La contravida

The Counterlife, 1986
Philip Roth
Traducció a l'espanyol de Ramon Buenavenura
Seix Barral
416 pàg.

Zuckerman i la seva família protagonistes un altre cop. Les cinc parts en que es divideix la novel·la expliquen i re-expliquen un fets que es contradiuen i es superposen. Qui és que pateix una greu malaltia que només es pot solucionar si se sotmet a una operació a vida o mort? És en Henry, el germà, tal com sembla a la primera part? O és el propi Zuckerman? Els temes de Roth un cop més re-visitats: el sexe, la malaltia, la mort, la identitat. 

L'estructura complexa que barreja la ficció amb la pròpia creació de la novel·la em resulta molt interessant i atractiva.

Una gran novel·la.

****

Una cosa per explicar-vos

Something to tell you, 2008
Hanif Kureishi
Traducció de Francesc Rovira
Empúries
521 pàg.

En Jamal és un psicoanalista perseguit pel record d'un fet violent lligat al seu primer amor. No ho superarà mai. Al seu voltant, una família i una colla d'amics, tots ben excèntrics i amb traumes sense resoldre. A estones còmica, a estones força dramàtica, aquesta  és una novel·la viva i vital que compon un escenari amb personatges irreverents i descarats i fa un retrat implacable de l'Anglaterra multicultural de finals del segle XX.

Entretingut.

***

Que el món no pari de rodar

Let the great world spin, 2009
Collum McCann
Traducció d'Anna Turró
La Magrana
464 pàg.
National Book Award 2009

Aquest és un d'aquells llibres que no pararies de llegir, que quan l'acabes el tornaries a començar, cosa que no he pogut fer perquè m'ha agradat tant que l'he recomanat, i deixat, a tort i a dret.

L'agost del 1974, un home va passejar-se per un cable estès entre les torres bessones del World Trade Center, aleshores encara en construcció, durant 45 minuts. Una part de la ciutat es va paralitzar als seus peus, però el món no va parar de rodar i mentre l'equilibrista compleix el seu somni, la seva proesa enllaça diferents personatges i situacions, vides que es creuen. Un grup de mares que busquen consol per la mort dels seus fills al Vietnam, una parella d'artistes que fugen de la ciutat i les drogues, un sacerdot irlandès que vetlla per un grup prostitutes del Bronx, hackers, graffiters; gent molt diferent que tenen en comú doloroses pèrdues i una vida difícil. Un calidoscopi de l'època,  de la ciutat i de la seva gent.

És una novel·la excepcional, molt recomanable,  la millor que he llegit darrerament.

Man on wire és un magnífic documental que narra l'aventura de Philippe Petit, l'equilibrista.

*****

La fórmula preferida del profesor

Hakase no aishita sushiki, 2003
Yoko Ogawa
Editorial Funambulista
298 pàg.

La senzilla història d'un mare soltera, que treballa com assistenta domèstica, el seu fill de 10 anys i un vell professor de matemàtiques que a causa d'un accident té una memòria que només abasta els darrers 80 minuts. Quan li proposen anar a treballar a casa del professor es tem el pitjor, però tot i les dificultats, serà la millor feina que mai ha tingut, degut a la relació d'amistat que s'estableix entre  el seu fill de 10 anys i el vell professor, ambdós apassionats pel beisbol. Els nombres, i les matemàtiques en general, amaren la fràgil existència del vell professor i li donen seguretat i una especial manera de relacionar-se amb l'entorn.

Una llibre ple de bonhomia i tendresa que ha estat un autèntic fenomen editorial al Japó.

***

Les desventures d'un llibre vagabund

Le pilon, 2006
Paul Desalmand
Traducció de Jordi Roureda
Empúries
140 pàg

Què penseu què diria un llibre si podés parlar? Ho descobrireu si llegiu aquest llibre.

Sabreu que el pitjor malson d'un llibre és la trituradora de paper, que el pitjor que li pot passar és que ningú el llegeixi, les pors que passa al magatzem o el temor d'arribar a una llibreria i que el releguin a un prestatge mig amagat, això si no el tornen abans d'obrir la caixa!. Sabrem la vida secreta dels llibres als prestatges. I dels diferents lectors que ha tingut. El que mai sabrem és qui és, només què és: un llibre. Un llibre que parla de llibres i de lectors

Aquesta podria ser la història de qualsevol llibre.

****

Una educació francesa

o les set vides d'en Bezsonov, 2009
Joan-Daniel Bezsonoff
L'avenç
Premi LLetra d'Or
159 pàg.

Els relats publicats a la revista 'Avenç durant l'any 2008 han servit a l'autor de base per a aquest llibre. Segons el l'autor confessa, no és un llibre autobiogràfic tot i que hi parla molt d'ell mateix.

A petites dosis repassa la seva infantesa i adolescència, els diferents llocs on va viure i les diverses escoles a les quals va assistir. el divorci dels pares, la descoberta de la vida d'un nen viu i inquiet amb una memòria prodigiosa. Una mirada dolça, melangiosa i crítica alhora.

El català de Bezsonoff és preciós, descobrir-hi els girs de la Catalunya Nord és un plaer.

***

La pastoral catalana

Julià de Jòdar, 2009
Edicions Proa
Premi Carlemany 2009
393 pàg.

Amb tants escriptors com hi ha es fa difícil llegir-los a tots, Julià de Jòdar era un dels que tenia pendents i per qui sentia una gran curiositat. No sé si m'he equivocat de llibre o m'equivocava quan sentia curiositat.
Una parella viatja als Estats Units per ajudar una amiga que hi viu des de fa anys, el viatge els hi serveix de pretext per fer repàs a la seva vida i a als darrers anys  del seu país, Catalunya.
No m'ha agradat aquesta novel·la, l'he trobat pretensiosa;  no m'ha agradat l'estil, el trobo ampul·lós, abarrocat i en excés grandiloqüent.

**

Ni de Eva ni de Adán

Ni d'Ève ni d'Adam, 2007
Amélie Nothomb
Traducció de Sergi Pàmies
Editorial Anagrama

L'Amèlie torna al Japó on va viure la seva infantesa, torna al Japó que ha idealitzat i que la fascina. Per poder -se pagar les despeses dóna classes de francès i viu una tendra història d'amor amb un jove japonés fascinat per la cultura i la llengua francesa. Una dolça mirada europea sobre un Japó força tradicional. Les tremolors vindrien més tard
Una novel·la amable, amb certs tocs de parodia.
Fantàstica traducció.

***

La habitación de invitados

The Spare Room, 2008
Helen Garner
Traducció de Isabel Ferrer Marrades
Salamandra Editorial
155 pàg.

Nicola, malalta de càncer, demana a la seva amiga Helen que l'aculli a casa seva mentre se sotmet a un tractament alternatiu. Helen, en primera persona, narra els  sentiments contradictoris entre el desig d'ajudar a  Nicola i els desgast físic i emocional que suposa cuidar un malalt. La novel·la transcorre a Austràlia, però podria ocórrer a qualsevol lloc.  Quins són els límits de l'amistat? Es necessari sacrificar-se a qualsevol preu? Cal encoratjar les falses esperances d'una persona malalta?

Tot això, i una mica més, és el que pregunta i intenta respondre aquesta magnifica novel·la. 

****

Mans de fang

Francesca Aliern, 2010
Cossetània Edicions
221 pàg.

Història de l'amistat de dues noies joves als anys 50 a les terres de l'Ebre, un món gris i amb poques esperances d'una vida més enllà del camp  i la llar.
He trobat una mica carregós l' ús excessiu del llenguatge localista.

***

La isla de los perros

The Isle of Dogs, 2008
Daniel Davies
Traducció de Federico Corriente
Editorial Anagrama
236 pàg.

Sexe a l'aire lliure i amb desconeguts, un recorregut pels pàrquings de l'Anglaterra rural tot buscant els punts no vigilats per les càmeres, les illes dels gossos. 

Soledat, morbositat? Què empeny als protagonistes d'aquesta novel·la? 

Per al meu gust, innecessària i excessivament explícita, un seguit de descripcions d'escenes de sexe i poca cosa més.

**

Moriré, pero mi memoria sobrevivirá

Jag dör, men minnet lever, 2003
Henning Mankell
Traducció del suec de Carmen Montes Cano
Tusquets Editores
130 pàg.

Reflexions de l' escriptor  sobre l'impacte que la SIDA té a l'Africa, continent que coneix bé. Tot recorrent poblets d'Uganda parla amb malalts i malaltes i amb els seus fills, pobles on gairebé només hi viuen nens i vells, perquè la generació del mig està sent delmada. Al primer món els malalts són tractats amb èxit, però a l'Àfrica moren per manca de recursos i fàrmacs. Ens parla dels Memory Books, llibres de records, que els malats creen perquè els seus fills els recordin. Un llibre cru que ens obliga a mirar de cara una realitat esgarrifosa.

***

La llegenda del sant bevedor

Die Legende vom heiligen Trinker, 1939
Joseph Roth
Traducció de Judith Vilar
El cercle de Viena
93 pàg.

Sentia curiositat per llegir al que per a mi és l'altre Roth, el Joseph Roth, considerat per la crítica com un dels  millors escriptors centreeuropeus del segle XX. M'he estrenat amb l'última novel·la (curta) que va escriure, Andreas, un clochard que viu sota els ponts de Paris, un vespre rep de mans d'un desconegut una almoina de 200 francs i es compromet a tornar-los a Santa Tereseta de Lisieux tant aviat som li sigui possible, però passen les setmanes i, malgrat la seva bona voluntat, no aconsegueix  tornar els diners tot i que, miraculosament, la seva butxaca no es buida mai. Ironia, tendresa i sentit de l'humor amaren aquest relat.

Una  pel·lícula basada en aquest novel·la va guanyar un Lleó d'Or de Venècia l'any 1988.

Un cop més, felicitar a l'editorial per l'acurada edició i el magnífic disseny.

***

L'última nit a Twisted River

Last nigth in Twisted River, 2009
John Irving
Traducció de Francesc Rovira
Edicions 62
650 pàg.

Un pare i un fill fugen d'un campament de llenyataires la nit que el nen mata, involuntàriament, una dona. Hauran de fugir tota la vida per escapar a la persecució de l'amant de la dona morta, un policia local que no es rendirà fins que els trobi i es vengi.

Tràgica, violenta i plena d'aventures, una novel·la que arrossega com el riu de la novel·la per on baixen els troncs.  John Irving  ens ofereix la seva visió d'un món on la infància dura poc, on l'amor d'un pare pel seu fill és inesgotable, on l'amor és una força de la natura i on l'amistat i la fidelitat són valors inestimables. L'autor retrata amb mestria els dos protagonistes, i se supera  en els personatges, suposadament, secundaris que brillen amb llum pròpia. M'ha agradat sobretot el joc de miralls, la construcció d'una novel·la dintre de l'argument de la novel·la. 

Segons confessa l'autor sempre comença a escriure de darrera cap endavant, aquesta és la darrera/primera frase:

"Va pressentir que la gran aventura de la seva vida estava a punt de començar, tal i com ho devia haver pressentit el seu pare enmig de les esgarrifoses circumstancies que havien envoltat la seva última nit a Twisted River"

****

El anorak de Picasso

Jose Antonio Garriga Vela
Candaya Narrativa
136 pàg.

ISBN 978-84-937077-7-4

Hi ha escriptors que per mi són un valor segur, Garriga Vela n'és un d'aquests. Aquest és el seu darrer llibre publicat on revisa un relat que va publicar fa cinc anys, el que dona títol al llibre, i que a més recull quatre relats més que ens porten un altre cop al número 38 del carrer Muntaner de Barcelona, un edifici amb una llarga història al darrera, un edifici que ha viscut.

Com en les seves novel·les, barreja realitat i ficció, és difícil destriar-ne una de l'altra, però i què?  tant em fa si és cert que va conèixer Picasso quan el seu pare que era, o no, sastre li va portar un anorak que el pintor li havia encarregat vint i tants anys enrere, el que m'emociona i em complau és llegir el que escriu, les seves fantasies, els seus somnis, les seves històries i el seus records, siguin certs o no. Escriure bé com ho fa ell, és un art.

Clar que haver viscut la infantesa en un pis on es va fundar el Cau Ferrat deu ajudar a ser artista i veure cada dia al entrar a casa els forats de les bales que no van tocar als germans Badia  deixa empremta.

Un llibre fet de peces soltes que formen un conjunt, si ja heu llegit Muntaner,38, no us podeu deixar perdre aquest, i si no l'heu llegit, llegiu-lo. Llegiu-los tots dos.

****

Plaga de palomas

The plague of doves, 2008
Louise Erdrich
Traducció de Susana de la Higuera Glynne-Jones
Editorial Siruela
379 pàg.
Finalista del premi Pulitzer 2009
Llibre de l'any Publishers Weekly

El 1897, un crim va canviar per sempre la vida de algunes de les famílies que vivien a Pluto (Dakota del Nord), una ciutat de majoria blanca situada al costat d'una reserva d'indis chipewa. Amb els pas dels anys, els descendents d'aquella  tragèdia han anat creant lligams ignorant el passat comú.

En Mooshum explica velles històries a la seva néta  Evelina, ella ens conta les  seves vivències i  juntament amb els records de molts altres personatges es teixeix una història que s'allarga tot el segle XX, basculant entre el realisme màgic i la crònica històrica dels primers assentaments blancs a la zona fronterera entre els EEUU i Canadà.

Novel·la pausada, cal entrar-hi poc a poc, fer-se amb els personatges, conèixer-los de mica en mica i ajuntar les peces que semblen inconnexes, l'autora dosifica la informació que ens dona per arribar  a un desenllaç inesperat.

La recomano, tot i que no és fàcil de llegir, deixeu-vos endur per les paraules i no us decebrà.

****

Com dir adéu Guia domèstica per morir

The Household Guide to Dying, 2008
Debra Adelaide
Traducció de Jordí Cussà amb la col·laboració dAnna Camps
Editorial Empúries
379 pàg.

Feliçment casada i mare de dues nenes, la Delia es guanya la vida escrivint una sèrie setmanal de guies domèstiques modernes que té molt èxit i també una reconeguda i mordaç columna de consells domèstics plena d'ironia. Però quan comença la novel·la, tot i que encara no ha complert els quaranta, li queda molt poc temps de vida. La Delia està obsessionada a deixar a les seves filles, encara petites, guies domèstiques que els puguin ser útils quan arribin a l’edat adulta, i escriu llargues llistes per ensenyar-los a preparar, per exemple, la tassa de te perfecta. El que necessita, de fet, és un manual: exactament la mena de manuals que està habituada a escriure. De seguida s’adona que aquesta guia serà, segurament, la tasca més important de la seva vida, i es posa a treballar amb entusiasme. Però, mentre escriu, la Dèlia s’ha d’enfrontar amb fantasmes del passat, sobretot amb uns fets de catorze anys enrere. Abans de morir, encara haurà d'emprendre un viatge, tornar al seu passat i dur a terme un últim gest vital per anar-se’n en pau amb ella mateixa.

Una novel·la agradable de llegir, escrita amb sentit de l'humor, sensibilitat i ironia, sense carregar les tintes en la part morbosa de la història.

***

Katastrophe

Randall Boyll
Traducció de Josefina Meneses
Circulo de Lectores, 2001
632 pàg.

Fora de casa i amb hores i hores  per llegir, si una no carrega de llibres  la maleta, acaba llegint el que troba a la la casa on es troba. Vaig trobar aquest i me'l vaig empassar.

Novel·leta entretinguda, amb una intriga delirant, que  cau de ple en el gènere fantàstic, però d'escassa qualitat literària.

En una festa de professors universitaris, l'amfitrió s'empesca un entreteniment que acabarà tenint unes conseqüències fatals per un dels convidats. La cosa s'allarga i es complica fins a límits insospitats. 

Embolica que fa fort! No cal ni que us hi acosteu.

**

La casa de los siete pecados

Mari Pau Dominguez, 2009
Grijalbo
352 pàg.
I Premio CajaGranada de Novela Històrica

Madrid, a finals del segle XIX, uns obrers troben l'esquelet d'una dona mentre rehabiliten la coneguda  Casa de las Siete Chimeneas, on al segle XVI hi va viure l'amant de Felipe II,  Elena Mendez, casada amb el capitan Zapata, heroi de Flandes. 

Intrigues de la cort, amors secrets, sentiments de culpa. Per passar l'estona.

***

El maestro de almas

Le maître des âmes
Irène Némirowsky
Traducció de José Antonio Soriano
Editorial Salamandra
221  pàg.

Dario Asfar ha emigrat a França des de Crimea, ha passat fam i penúries, però finalment aconsegueix ser metge. Arriba a Niça amb la seva dona, allí naixerà el seu fill. Assetjat pels deutes, el doctor Asfar intenta sobreviure. L'auge del psicoanàlisi li permetrà fer-se un nom, però la seva personalitat inestable el porta un cop i un altre a contreure deutes i a viure per sobre les seves possibilitats. Ambiciós, esdevé un més dels estafadors i vividors que pul·lulen pel Paris de la Belle Époque. 

L'autora retrata molt bé l'ambient de l'època tot i perfila els personatges d'una manera brillant no exempta d'acidesa.

Publicada per entregues a la revista Gringoire entre el maig i l'agost del 1939, el 2005 va ser reeditat en forma de llibre.

***

La libreria

The Bookshop, 1996
Penelope Fitzgerald
Traducció d'Ana Bustelo
Impedimenta
181 pàg.

Un cop més les entusiàstiques recomanacions han acabat en decepció. La Florence Green, una dona de mitjana edat, vol obrir una llibreria en un petit poble de l'est d'Anglaterra, l'èxit inicial esdevindrà fracàs quan l'edifici que ha comprat és desitjat per una de les forces vives del poble.

Entretinguda, però insulsa, li falta passió i li sobra el poltergeist que li treu veracitat. La veritat és que l'estil d'aquesta escriptora no m'agrada gaire.

Una història que hagués pogut donar més i que per mi  ha quedat en un bluf.

**

El arca del agua

The Waterworks, 1994

E.L. Doctorow

Traducció de Julieta Lionetti

Muchnik Editores

318 pàg.

Un cop més, Doctorow utilitza com a pretext una fets històrics per  bastir una novel·la densa i complexa. Nova York a finals del segle XIX, on la corrupció política no tenia fre. Al voltant de la desaparició d'un jove periodista, crea una una historia d'intriga, on el doctor  Sartorius, personatge heroic a seva altra novel·la La Marcha, és aquí un àngel caigut que experimenta per vèncer la mort. 

***

La fiesta del oso

Jordi Soler, 2009
Mondadori
157 pàg.

Fa uns mesos, vaig veure una entrevista on l'autor parlava del seu llibre,  vaig recordar-ne un altre amb un títol similar i la mateixa localització que m'havia agradat molt, en sabia poc del Jordi Soler, mexicà amb, evidents, arrels catalanes,  però em va temptar i el vaig posar a la llista. Sàvia decisió, perquè he descobert un autor que m'ha agradat molt i m'ho passat molt bé, malgrat que la història és tràgica i amarga.

Dos germans fugen de la desfeta de la guerra civil, la travessa dels Pirineus els separarà, Arcadi aconsegueix arribar a l'altra banda i  fugir cap a Mèxic, mai sabrà res més de l'Oriol, tot i que el fa sa i estalvi i amb una vida d'èxit com a pianista. Anys més tard, el net de l'Arcadi, escriptor reconegut, rebrà una nota que el portarà a investigar, i descobrir, que se'n va fer de l'Oriol.  La veritat us farà lliures, diu l'evangeli de Sant Joan, també pot fer molt de mal.

Amb un evident component autobiogràfic, però què és real i què ficció?

Una magistral novel·la sobre la guerra civil, sobre la veritat i la mentida, sobre joves que van ser obligats a ser herois, sobre la culpa i sobre la fragilitat humana. 

****

El viajero del siglo

Andrés Neuman, 2009
Editorial Alfaguara
544 pàg.
Premi Alfaguara de Novela, 2009

Un viatger arriba a una ciutat, on és fàcil perdre-s'hi perquè els carrers es mouen, per passar-hi una nit,  s'hi acaba quedant una llarga temporada. Coneixerà un músic de carrer amb qui farà amistat, coneixerà la Sophie de qui s'enamorarà, farà amics i enemics. És la ciutat o és la gent qui el frena? Una història  del segle XIX amb personatges que semblen del segle XX.

Llarga novel·la amb un estil molt marcat i una complexa estructura que al principi complica, una mica, la lectura, però acaba per resultar molt agradable i sorprenent.

Molt recomanable per als qui els hi agradin les novel·les que trenquen motlles.

****

La Orden del Finnegans

Enrique Vila-Matas
Eduardo Lago
Jordi Soler
Antonio Soler 
Malcom Otero 
José Antonio Garriga Vela
Ediciones Alfabia
142 pàg.

Fa una setmana em vaig prometre a mi mateixa que no compraria cap llibre fins d'aquí  a 6 mesos. Més de 40 pendents al prestatge és una bona raó. La manca d'espai, una altre raó. He faltat  a  la meva promesa amb aquest llibre que, tot i tenir-ne molts al davant, acabo de llegir. M'ha entusiasmat.

L'Orden del Finnegans està formada pels sis autors, cada any es troben a Dublin per celebrar junts el Bloomsday, no assistir-hi és motiu d'expulsió, en la trobada de l'any passat una de les decisions va ser fer aquest llibre conjunt. He llegit alguna obra de quatre dels sis autors, d'algun més d'una, tinc pendent la darrera novel·la de Jordi Soler, només Malcom Otero m'era totalment desconegut, ara sé que és un prestigiós editor i un bon escriptor de relats, el seu en aquest llibre és divertit i enginyós, però si me'n feu triar un per sobre dels altres, no sabria quin triar.

Doctor Finnegans y Monsieur Hire (Obra en curso), de Vila-Matas m'ha fascinat, art i literatura, la tria entre fons i forma , Finnegan o Hire, la dosi  justa  de cada una que s'aprecia en la seva obra.

Speak-Easy, d'Eduardo Lago, potser la narració més enigmàtica per a qui com jo no ha llegit l'Ulysses, de Joyce, però plena de sentit de l'humor i ironia.

Dreamery Creamery Stormbirds, de Jordi Soler, que m'ha descobert la musicalitat de l'anglès de Joyce.

Un dia de junio, d'Antonio Soler, crònica melangiosa del dia abans d'un dels Bloomsday.

Leopoldo, Malcom Otero, pura ficció, o no, i una gran dosi de sentit de l'humor.

El ejército de Ulises, de José Antonio Garriga Vela, les pors i l'angoixa del primer Bloomsday com a membre de l'Orden descrit amb poderosa veu narrativa.

Literatura en estat pur.

Si el regalo, comptarà com que no he trencat la promesa?

*****

Amy&Isabelle

Elizabeth Strout, 1998
Edicions 62
382 pàg.

Isabelle és una dona vídua que viu en un poblet prop de Boston amb Amy, la seva filla adolescent. Isabelle és una mare freda i exigent, gairebé intolerant, la  relació entre mare i filla està plena de retrets per totes dues bandes. La relació amorosa d'Amy amb un professor de matemàtiques  produirà un trencament que les portarà a replantejar-se la situació. Han tocat fons, ara cal aixecar-se.

Narrada per algú amb menys sensibilitat aquesta novel·la seria un culebrón, però fa de bon llegir.

La novel·la a IMBD 

12 caràcters per al Reto 2010
***

La mujer de la arena

砂の女
Suna no onna, 1962
Kôbô Abe
Traducció de Kazuya Sakai
Ediciones Siruela,1989
204 pàg.

Un entomòleg va a un poblet prop de la costa per buscar-hi una espècie rara d'escarabat, un cop allí el retenen en contra de la seva voluntat. Un poble lluita per la supervivència, una lluita sense fi contra la sorra. Presoner a casa d'una vídua  intentarà, sense èxit,  fugir. Poc a poc la seva rebel·lia contra la injustícia s'anirà apaivagant i es resignarà al destí, a ser una peça més de l'engranatge del poble, on el bé del grup  preval per sobre l'individu. 

L'autor crea una atmosfera que ofega i provoca claustrofòbia, aquesta és una novel·la angoixant, però al mateix temps, d'una estranya bellesa.

****

El amor de una mujer generosa

The Love of a Good Woman: Stories, 1998
Alice Munro
Traducció: Javier Alfaya, José Hamad, Javier Alfaya McShane
RBA Libros
319 pàg.

8 relats sobre dones. Dones de diferents edats, amb diferents i diverses circumstàncies, però que comparteixen la invisibilitat,  la renúncia a viure la seva pròpia vida, al marge de pares o marits. Dones que busquen recuperar el temps perdut, o trobar el temps que mai han tingut. En definitiva, dones que volen viure.

Ha estat una lectura agradable, però, com sempre em passa amb els contes, m'he quedat amb ganes de més, quan començo a conèixer els personatges i a fer-me'ls meus, s'acaben.

***

Me'n recordo

The estate of Joe Brainard, 1975
Joe Brainard
Traducció de Màrius Serra
L'Avenç Edicions, 2010
179 pàg.

Joe Brainard va escriure tots aquests Recordo ... entre el 1970 i el 1973, els records, però, abasten un període més llarg; l'infantesa, l'adolescència a Tulsa, OK,   i la seva etapa d'artista a Nova York. Aquest és un llibre autobiogràfic fet de petits bocins de vida, de sensacions, d'imatges, d'allò que no recorden els llibres d'història. Una successió de records inconnexos i banals que van crear escola i van inspirar molts altres escriptors, com George Perec.

Ell era home, jo no. Ell va néixer als Estats Units, jo no. Ell era homosexual, jo no. Ell era artista, jo no.  Ell era, jo, encara, sóc. Ell portava ulleres, jo també.
Malgrat les poques similituds, he descobert que compartim alguns records,  i que alguns dels seus records han fet de magdalena per alguns records que no  recordava que  recordava,  n'he triat alguns a l'atzar:

Recordo la primera vegada que vaig veure la tele. Lucille Ball estava fent una classe de ballet.

Recordo les figueres de colors que es formaven quan tancaves els ulls amb força.

Recordo les "carreres" a les mitges.

Recordo el soroll terrible que feia el paper dels caramels quan no en volies fer gens.

Recordo que alguns detalls típics de la persona que estimes et poden treure de polleguera.

Recordo aquelles pedres que culls quan surts d'excursió i després, de tornada, et preguntes per què les vols.

Recordo aquell joc de giravoltar cada cop més de pressa fins que ja no t'aguantes dret.

Recordo la manera especial que tenen els nadons d'agafar-te un dit amb tot la mà, com si fos per sempre.

I, evidentment, he fet el que tothom pronostica, he agafat llapis i paper i he escrit el meu propi Me'n recordo...
En aquest blog trobareu  molts altres que també ho han fet.

****

El libro de Daniel

The book of Daniel, 1971
E.L. Doctorow
Traducció de Jordi Arbonés
Muchnik Editores
448 pàg.

Un fet real serveix de base per a aquesta novel·la, amb un protagonista, Daniel, que es defensa de les ferides rebudes ferint als qui té a prop. La investigació dels fets, l'acusació d'espionatge i la posterior execució dels seus pares, el porta a confrontar els seus records   amb tots els qui  s'hi van veure implicats: advocats, veïns, falsos amics, policia, i a acusar-los a tos d'haver mentit, d'haver falsejat, d'haver mirat a una altre banda, d'haver traït a la veritat i als seus pares.
Un clam contra la injustícia, una novel·la  crua, amb alguns passatges realment durs i difícils de pair, perquè l'autor escriu amb violència i sense estalviar-se detalls escabrosos, amb ganes de furgar les consciencies.

***

L'escriptura secreta

The Secret Sripture, 2008

Sebastian Barry

Traducció de Joan Puntí

Edicions de 1984

349 pàg.

Guanyador de James Tait Black Memorial Prize i  el 2008 Costa Awards

La de la Rose McNulty és una de les veus d'aquesta novel·la, té més de 100 anys i viu a l'Hospital de Roscommon des de fa més de 50 anys, decideix escriure la seva autobiografia per que se sàpiga la veritat, la seva veritat, de la seva vida i de la dels seus pares i la dels darrers 150 anys del seu país, Irlanda.

L'altre veu és la del Doctor Grene, el director de l'hospital que  ha de decidir quins són els pacients que  seran transferits al nou hospital més petit i quins poden incorporar-se a la vida "normal". Sent un gran afecte per la Rosemay i decideix investigar les raons que la van dur a l'hospital, el que troba no sempre coincideix amb el que ens explica la Rosemary. On és la veritat? Com va afectar a la Rosemay el poder de l'església i els fets polítics a l'Irlanda del segle XX? 

En alguns moments ha estat una lectura difícil degut al meu desconeixement de la història moderna d'Irlanda que juga un paper cabdal en la història, però malgrat això ha estat una lectura agradable, amb un final agredolç que no m'ha sorprès.

***

L'ensenyador de pisos que odiava els mims

Empar Moliner, 1999

Edicions Destino

229 pàg.

Amb aquest primer recull  de contes l'Empar Moliner es va donar a conèixer. Una bona presentació del seu humor corrosiu, de la seva incorrecció política, del seu sarcasme i del seu ull clínic a l'hora de retratar l'absurd que ens rodeja i les nostres contradiccions. Carrega sense compassió contra els progres, els pijos que van de progres, els progres que voldrien ser pijos, animadors culturals i parelles desaparellades. Tots som susceptibles de ser retratats.

Per riure i somriure.

***