La cova del sol

Títol original: Bab-al-Chams
Autor: Elias Khoury, 1998
Traductor: Jaume Ferrer
Editorial: Club Editor, 2007
603 pàg.

La cova del sol no és el fresc històric de seixanta anys de conflicte entre Palestina i Israel. Ni encara menys una epopeia heroica amb guerrers i batalles. És un calidoscopi de vides truncades: les de tantes dones que es recorden del càntir abandonat a casa i del qual beu avui una desconeguda, desarrelada com elles; les de tants homes que han perdut les terres però mai el gust amargant de les seves olives; les de tants joves que no podran tenir ni records, tancats com viuen en un territori on no passa mai res fora d’alguna matança. I com un fil que lliga els grans d’aquest immens rosari, corre la vida d’en Jonàs, el vell que es mor, el pagès combatent que ha fet totes les guerres i ha entomat totes les derrotes.

A la contraportada

...................
Tots en sabem molt de la Shoa, però son menys els que tenen un coneixement clar i precís de la Nacba, la tragèdia, la gran tragèdia del poble palestí. Tots pensàvem que amb l'Holocaust ens havíem curat de les malvestats de la raça humana, però poc temps després les víctimes es convertirien en botxins.
En aquesta novel·la, una bella història d'amor servirà de pretext per explicar les anades i vingudes del poble palestí, foragitat de casa seva i obligat a resistir en camps de refugiats que tots creien provisionals i que han acabat esdevenint l'últim refugi per un poble que no es rendeix.
La lluita per sobreviure, que ara com ara no sembla tenir cap sortida digna, les esperances d'unes dones que segueixen endavant amb les seves vides i les dels seus fills i filles crescuts amb l'absència del pare.
Un tràgic trencaclosques on les peces no encaixen mai, on la destrucció plana arreu, on malgrat tot, encara hi ha ganes de viure.
Molt recomanable per entendre la tossuderia del poble palestí que es nega a desaparèixer.

El faro de Blackwater

Títol original: The Blackwater Lightship
Autor: Colm Tóibín, 1999
Traductora: Maria Isabel Butler de Foley, 2001
Disseny de la coberta: Enrique Ibora
282 pàgines
Editorial: Edhasa, 2007
Situada en la Irlanda de finales del siglo XX, esta novela nos relata la historia de la familia Deveroux. Tras varios años sin apenas dirigirse la palabra, las tres protagonistas de esta novela, Dora, su hija Lily y su nieta Helen, se ven obligadas a desnudar sus almas cuando Declan les pide que le acompañen en los días que le pueda conceder aún el sida.

De la contracoberta

...............................
La malaltia i mort del pare fragmenta la família en trossos que cada cop s'allunyen més els uns dels altres. La malaltia del fill els obligarà a retrobar-se i aconsseguirà que passin comptes amb el passat.
Totes les famílies felices son iguals, pero les desgraciades ho son cadascuna a la seva manera, diu Tolstoi al començament d'Anna Karenina. Aquesta família ha sigut molt infeliç però ara un part té l' oportunitat de canviar el destí, malauradament al fill li queden poques oportunitats, el seu món s'enfonsa com la costa oest d'Irlanda.

Llàstima que la traducció és poc acurada!

Querido Miguel

Títol original: Caro Michele

Autora: Natalia Ginzburg, 1973

Traductora: Carmen Martin Gaite

Editorial: Lumen.1989

Michele fuig del país abandonant família i amics, es casa al estranger, i desprès d'una vida desordenada mor lluny de casa en circumstàncies poc clares. La seva mare el plorarà, però mai sabrà els seus secrets ni les seves motivacions. Una història sobre la incomunicació i la soledat, sobre els sentiments que no sabem expressar o que els altres no entenen. Personatges patètics i desesperançats que deambulen per un món trist i sense il·lusions. A través de les cartes que s'escriuen coneixerem la buidor de les seves vides. Malgrat l'ambient opressiu i desencoratjador la novel·la es una lectura agradable .

La patria de las hormigas

Autor: Javier Tomeo
Editorial: Anagrama

Juan K llega al pequeño pueblo de la costa con su hermosa colección de camisas de verano. Alguien consiguió convencerle de que en el pueblo encontrará muchas mujeres hermosas, dispuestas a concederle sus favo­res. Van a ser siete días pletóricos de amor, piensa. Se instala en una vie­ja pensión, regentada por un nonagenario que recuerda demasiado a su difunta esposa y una sobrina inquietante que, como suele ocurrir con cierta frecuencia, tiene un ojo más grande que el otro y el tabique na­sal bastante desviado hacia la derecha. Van sucediéndose, los fracasos amorosos de Juan, mientras en el sótano de la pensión, las pérfidas hormigas agitan las antenas y se preparan para el ataque final, largamente meditado y anunciado, tal vez, por una mancha circular que la humedad ha dibujado en el techo de su cuarto, justo encima de su cabeza. En el comedor, junto al televisor y frente al sillón de mimbre del viejo, hay también una mórbida planta de interior de grandes hojas carnosas, celosa de la sangre de los hombres. Por las noches, cuando piensan que nadie puede oírlas, las hojas intercambian entre sí amenazadoras consignas y anuncian la inmediata venganza de la clorofila.

De la contracoberta.

................................................

La soledat i la incomunicació es donen la ma en aquest llibre, els dies del protagonista son tots iguals, l'únic que canvia es el color de la camisa. Absurd, fracàs i dubtes existencials, unes vacances per oblidar i una vida sense sorpreses ni sentit. Una novel·la curta que es llegeix de manera agradable, malgrat la niciesa de la situació.

Un autor amb una llarga obra que he descobert ara.

Zoopatias y zoofilias

Autor: Javier Tomeo
Editorial: Mondadori

Sèrie de relats sobre diferents tipus d'homes, els seus somnis, els seus desitjos, les seves pors.
Humor absurd, sarcasme, ironia, tendresa, un còctel explosiu on segur que us hi veureu retratats o hi veureu algú conegut.

El misteri de l'amor

Autor: Joan Miquel Oliver
Editorial: Empúries
Toni Amengual, alter ego de l’autor, ens guia pels meandres mentals d’una trama plena de sorpreses, que es va relligant amb soliloquis surreals i episodis hilarants: un filòsof que va per les cases i pensa a domicili, un escultor que desafia l’ordre de la Creació esculpint una vulva gegant, una parella que viatja al futur per conquerir el seu destí… El misteri de l’amor és una novel·la pop, plena de referents musicals i divertides digressions filosòfiques, una obra travessada de cap a cap per l’humor particular i inconfusible de Joan Miquel Oliver. La incorrecció i l’alegria, l’erotisme i la tendresa, la crueltat i el cinisme de les seves cançons tenen també cabuda en aquesta novel·la emocionant que desemboca, gràcies a un zoom final vertiginós, en un desenllaç alliberador i sorprenent.

De la contracoberta.

.................

M'agraden algunes de les cançons de Joan Miquel Oliver, lletrista d'Antonia Font, no m'ha agradat la novel·la.
Potser si que es un format molt modern i innovador, potser es que m'he fet gran i els deliris, escriptures automàtiques i disgressions al·lucinants les trobo puerils, fora de lloc i pesades. Probablement el que està bé per una cançó no aguanta per tota una novel·la.

El fotògraf

Autor: Òscar Palazón
Editorial: Alisis

L’Enric recupera d’un antiquari un quadern de viatge que canviarà la seva vida. El dietari revela una informació espantosa:la història de Sebastià, un català que va ser obligat a fotografiar presos i oficials nazis en posicions eròtiques al camp de concentració de Mauthausen. L’Enric, un apassionant de la fotografia, vol fer justícia i, a partir de les pistes que li proporciona el quadern comença la seva recerca.

De la contracoberta

...........................

A la contracoberta també diu: basada en fets reals.

Siguin quins siguin els fets reals i quins els imaginats son tots prou esgarrifosos, tant el passat com el present mostren la seva cara més cruel.

La novel·la té un ritme ràpid que desseguida te'l fas teu i vols saber més. I perquè, i com, i quan, i qui, i què. Moltes preguntes que de mica en mica van tenint resposta. Bé, algunes, perquè no trobareu respostes a tots els vostres dubtes, i no sabreu mai què és real i què imaginat.

Potser és millor així i sempre podrem pensar que la part més crua i dura és la imaginada. O potser no.

Un final inesperat, imprevisible, obert, volgut així per l'autor.

He necessitat uns quants dies per païr-lo.

Us el recomano precisament per això, perque és una lectura que entra ràpida però es queda dins uns quants dies, remou la vostra consciència i us fa pensar per poder assimilar el que heu llegit.

Los formidables Kalandrian

Autor: Jorge Berenguer Barrera

Editorial: Lengua de Trapo

Si la vida se resume en asumir nuestra muerte como nuestro destino más seguro, en el caso de la saga de los Kalandrian, no está tan claro.
Los formidables Kalandrian es una historia disparatada, cínica y gamberra del siglo XX, una novela cargada de humor negro, que congrega entre sus páginas a una familia con vocación suicida, no siempre con éxito, castillos con fantasmas y bandas mafiosas.
Con un estilo tan trepidante como imprevisible, tan original como disparatada, Los formidables Kalandrian es una novela que atrapa como conmueve: a golpe de carcajada.

De la contracoberta

..........................

Amb una presentació així, qui no s'animaria a llegir-la?

Als adjectius que hi ha més amunt jo hi afegiria, divertida, imaginativa, plena de tendresa, estripada, gamberra... Sí, ja sé que aquest últim ja hi és, però amb un no n'hi ha prou.

Traspua sentit del humor per totes les seves pàgines, un sentit del humor intel·ligent, que us farà riure i somriure, i també pensar i reflexionar.

Aquesta divertida gamberrada, que pel que sé va començar com una broma, ha arribat lluny i més que hi arribarà! Temps al temps!

Un consell, no la llegiu en públic, si no és que voleu perdre el vostre prestigi de persones serioses.

Compreu-la!

Lluirà als vostres prestatges com si fos plena de lluentons!!

Mi querido Mijael

Autor: Amos Oz, 1968
Traductora: Raquel Garcia Lozano
Editorial: Ediciones Siruela,2005

Escribo porque las personas a las que amaba han muerto. Escribo porque cuando era niña tenia una gran capacidad de amar y ahora esa capacidad de amar esta muriendo. No quiero morir.

Soy una mujer casada de treinta años. Mi marido es el señor Mijail Gonen, un hombre afable, geólogo. Yo le amaba.

...............

Així comença aquesta trista novel·la. Trista i desesperançada com la vida de Jana. Casada molt jove, i estimant Mijail, veu com poc a poc, l'amor deixa pas a la incomunicació, aquesta a la solitud, la solitud porta a la tristesa permanent i tot junt a una vida no viscuda. La vida que no viu es dedica a somiar-la, una vida totalment contraposada a la seva rutina i mediocritat diaria.

Escrita en primera persona, amb un llenguatge ric, ajustat i precís.

El mateix mar

Autor: Amos Oz, 1999
Traductor: Manuel Forcano i Roser Lluch
Editorial: Proa, Enciclopèdia Catalana, 2002

Els personatges d' El mateix mar són l'absència present d'una mare morta, el desfici del fill, perdut al Tibet, on mira de refer-se de l'orfandat, el sentiment de l'espòs vidu que viu amb l'amiga del seu fill, i el mateix autor, entre altres figures de la novel·la. Les seves vides es toquen, s'ajunten i se separen constantment, però totes comparteixen un mateix destí, bressolades per la remor del mar. A més, cada personatge esdevé narrador, i així s'evoquen la situació de l'Israel actual, de l'Europa central abans de la Xoà, els episodis bíblics i el color del mar.

De la contracoberta

..............................

Amos Oz em va seduir amb la seva història d'amor i foscor i el busco.

Al obrir el llibre vaig pensar que m'havia equivocat: És un llibre de poemes -vaig dir-me- no una novel·la.

Però aquí si que m'equivocava, és una novel·la, una gran novel·la. L'únic que no segueix l'esquema que estem habituats a trobar a les novel·les. A El mateix mar, un seguit de petits textos, acurades proses poètiques, poemes, rimats o no... ens descobreixen uns personatges tendres i durs alhora. I col·locant acuradament tots els retalls tenim un bell mosaic.

California 83

Autor: Pepe Colubí, 2008
Editorial: Espasa

Crònica d'un adolescent de 17 anys que a l'any 83 se'n va anar a USA a estudiar Cou, convivint amb una autèntica família americana.

En circumstàncies normals, mai hauria llegit un llibre que es presentés sota aquestes premisses. Però degut a una circumstància especial , no tant sols l'he llegit si no que a més l'he comprat, per regalar a algú que ha viscut un Washington 2007!

Divertit, esbojarrat, irònic, curiós... ideal per a adolescents amb les hormones hiperalterades ;-)

He passat una estona entretinguda, tot i que, per aquestes circumstàncies especials, potser hi hauria guanyat de no llegir-lo, he descobert que a USA passen coses molt estranyes, fins hi tot a les llars metodistes o mormones. :-{

La dona justa

Titol original: Az Igazi (primera i segona part) i Judith (tercera part)

Autor: Sándor Márai, 1941

Traductors: Eloi Castelló i Anna soler

Editorial: La butxaca, Ed. 62, 2005

Una tarda, en una elegant cafeteria de Budapest, una dona explica a la seva amiga com un dia va descobrir que el seu marit tenia un amor secret. Una nit, a la mateixa ciutat, l'home que va ser el seu marit confessa a un amic com va deixar la seva esposa per la dona que desitjava des de feia temps. A la matinada, en una petita pensió romana, una dona explica al seu amant com ella, d'origen humil, s'havia casat amb un home ric i com havia acabat aquell matrimoni. "La mujer justa" narra la peripècia de tres personatges que coneixen la passió, el desamor, la traïció i la soledat. Marika, Péter i Judit narren la seva relació amb el realisme de qui considera la felicitat com un be impossible d'aconseguir.Márai que va començar la seva carrera literària com a poeta, en esta novel·la descriu l'amor, l'amistad, el sexe, la gelosia, la solitud, el desig i la mort apuntant directament al fons de l'ànima humana.

De la contracoberta.

.................................................
Novel·la amb tres parts que corresponen a cada un dels tres protagonistes, un triangle amorós.

Tres monòlegs que es complementen per explicar-nos una història d'amors i desamors a l'Europa d'entreguerres. És també la crònica social d'una època que va desapareixent, d'una classe social, la burgesia, que té els dies comptats, d'una manera de viure i veure les coses que no té futur.

Per ser llegida, i rellegida, amb calma.

Eslovàquia, al Repte Europeu 2008

El sindicat de policies jueu

Titol original: The Yiddish Policemen's Union

Autor: Michael Chabon

Traductor: Ernerst Riera Arbussà

Editorial: Amsterdam Llibres

Només Michael Chabon podia haver escrit aquesta història d’amor, novel·la negra, thriller polític, religiós i una exploració dels misteris de l’exili i la redempció. Tot alhora.

El Disticte de Sitka és una comunitat jueva creada a Alaska després de la Segona Guerra Mundial. Però seixanta anys més tard, el somni del paradís jueu és a punt d’acabar-se i Sitka ha de tornar a mans nord-americanes.Per al detectiu del departament d’homicidis Meyer Landsman aquest només és un dels seus problemes. El seu matrimoni ha fracassat, la seva carrera és un desastre. I, quan mor en estranyes circumstàncies un antic nen prodigi dels escacs, fill del rabí més poderós de la comunitat, a l’hotel de mala mort on viu el detectiu, tot sembla confluir perquè les forces ocultes del poder comencin a actuar i les seves pitjor pors es materialitzin…

De la contracoberta

...........................................................

Aquesta és la primera novel·la que llegeixo de Chabon.

No he començat amb bon peu, i això que en tenia moltes ganes i que estava predisposada a que m'agradés. M'ha costat molt, em queia de les mans i m'he forçat perquè m'havia compromès amb un club de lectura.

La intriga no m'ha enganxat, se'm feia feixuga, carregosa, artificial. La trama podria haver donat més joc però, en opinió meva, només la dibuixa, o més aviat la desdibuixa. Una ucronía ja les té aquestes coses, la història alternativa que inventa per als jueus no s'adiu amb el caràcter jueu, uns jueus a Alaska se'n sortirien, mai haguéssin esperat sense lluitar una Reversió com la que ens proposa.

Els personatges massa típics i tòpics, exageradament caricaturitzats. Policia deprimit, però brillant, amb un amic que li dona suport i l'acull passi el que passi, una ex-dona que no vol saber res d'ell, però que acaba recuperant, uns dolents amb aspecte d'ossos...

M'ha agradat, però, la vistositat del llenguatge, molt poètic a vegades, ple de metàfores i jocs de paraules.

No li perdono el rosat happy end.

Una pena...

Un deu (10), Antologia de nou conte català

Edició a cura de: Care Santos, 2006

Escriuen: Albert Calls, Flavia Company, Xavier Gual, Pere Guixà, Eduard Márquez, Vicenç Pagès, Jordi Puntí, Toni Sala, Màrius Serra, David Ventura.

Editorial: Páginas de Espuma

Aquesta antologia ha estat traduïda al castellà.

Darrerament m'he afeccionat als contes i quan en trobo algun exemplar aprofito l'ocasió.

Aquest em va semblar interessant perquè feia un recull, evidentment parcial com reconeix l'editora, d'autors joves que ja han publicat. Alguns ja els coneixia com en Marius Serra, el Puntí o la Flavia Company, d'altres em sonaven i algun altre no l'havia sentit mai.

Amb una barreja tan eclèctica es fa difícil donar una opinió unitària, alguns m'han agradat molt, d'altres es poden llegir, algun l'he deixat de banda.

El que us puc dir es que a mi m'agraden els contes breus, gairebé els microcontes, em meravella la capacitat de síntesi, alguns dels Contes ràpids de l'Albert Calls m'han enamorat, però destaco per sobre de tot, Diptic II de l'Eduard Márquez.

Casa de trobades

Títol original: House of Meetings, 2006

Autor: Martin Amis

Traductor: Jordi Martín Lloret

Editorial: Empúries / Anagrama

Diuen de Martin Amis que és un autor de culte, si aixó vol dir que no és un autor fàcil és cert.

La novel·la no segueix un fil argumental de manera lineal, però mica en mica anem desentrallant la història de dos germans a Rúsia. Aquest llibre abarca des de la II Guerra Mundial fins als nostres dies. Rúsia tampoc no és un país fàcil, ni aleshores, ni ara.

Lev i el seu germà estan enamorats de Zoia, però Zoia decideix casar-se amb Lev, un poeta sensible, pacífic i pacifista.
Lev arriba al gulag quan el seu germà ja fa temps que hi és. Per quins motius? Per petites i imaginàries trangressions polítiques, l'estat necessita esclaus.

El seu germà, veterà de guerra del qual no en sabrem mai el nom, és qui explica la història en primera persona, però no a nosaltres, l'explica a Venus, una noia que ho té tot i que no enten perquè ell no era capaç de "obrir-se", de "relaxar-se". Aquestes pàgines escrites per ell, poc abans de morir, faran entendre a Venus perquè Rúsia es mor, perquè ell se'n alegra i perquè ell no pot, no podia, relaxar-se.

Hi ha una diferència de gènere definitiva que vull fer-tenotar, amb el teu permís. Prepara't per a una bona notícia. L'any 1953 vaig descobrir com morir. I ara ho he tornat a oblidar. Però sí que sé això. Les dones poden morir dolçament, com la teva mare, o com la meva. Els homes sempre pateixen molt. ¿Perquè? Cap al final, els homes trenquen el costum de tota una vida, i comencen a culpar-se, amb una severitat totalment masculina. Les dones també trenquen un costum, i deixen de culpar-se. Perdonen. Nosaltres no ho podem fer, això. I em refereixo a tots els homes, no tant sols als violadors com jo: fins hi tot els grans pensadors, les grans ànimes ho han de fer. Repassar qui vafer què, i a qui.

Los príncipes valientes

Autor: Javier Pérez Andújar
Editorial: Círculo de Lectores

Coneixia l'autor per les seves intervencions al programa L'hora del lector.

La novel·la m'ha agradat molt, narrada en primera persona, és el retrat fidel d'una època i una generació. El vocabulari és d'una riquesa extrema, acolorit i poètic, gairebé barroc, però d'un barroquisme popular, del que ve de les arrels de la llengua.

Un nen descobrirà el poder màgic de les paraules, les que llegeix i les que sent a la televisió, barreja d'una manera natural les grans obres de la literatura infantil i juvenil amb les sèries que arribaven dels EEUU a una televisió en blanc i negre, d'un país en blanc i negre com el de les pel·lícules neorealistes italianes.

Crònica política i social dels anys seixanta a l'extraradi de Barcelona, vista pels ulls d'un nen extremadament sensible i enamorat de la literatura, de la qual en farà motor de la seva vida.

Un llibre que agradarà a tots els que de petits van ser lectors de Verne i Poe, d'Astèrix i del TBO, fans de Colombo i dels pallassos de la tele.

Una història d'amor i de foscor

Títol original: סיפור של אהבה וחושך

Autor: Amos Oz
Traductora: Roser Lluch i Homs
Editorial: La Magrana

Tràgic, còmic i absolutament sincer, aquest llibre de memòries és alhora una gran saga familiar i l'autoretrat d'un escriptor que va ser testimoni del naixement d'una nació i en va viure la seva història turbulenta. És la història d'un noi que creix a Jerusalem als anys quaranta i cinquanta, en un petit apartament ple de llibres en dotze idiomes i rodejat de parents que en parlen gairebé la mateixa quantitat. Quan Oz tenia dotze anys, la seva mare es va suïcidar, una tragèdia que va canviar la seva vida. Va abandonar la família i la comunitat de somiadors, erudits i fracassats homes de negocis en què vivia i es va unir a un quibuts, va canviar de nom, es va casar, va tenir fills i, finalment, es va fer escriptor, així com participant actiu en la vida política d'Israel. Un relat de cultures i vides en conflicte, de sofriment i perseverança, d'amor i de foscor.

De la contraportada

..........................................................

Aquest llibre de memòries podria ben bé ser una novel·la, una novel·la històrica. A través de la de la família Klausner, coneixem la història d'una part del poble jueu, dels que van emigrar a Israel a principis del segle vint, dels que no hi van arribar mai perquè van morir a Europa a mans dels nazis o del boltxevics i dels que hi van néixer, com l'autor.

Diferents personatges marcats per un destí tràgic, però que tossudament lluiten per sobreviure.

A estones còmic, a estones molt tràgic, sempre amb una gran riquesa de vocabulari. De fet les paraules son la primera joguina d'un nen que creix rodejat de llibres escrits en moltes llengües, de parents i amics que parlen diferents idiomes, d'un pare obsessionat per les paraules i d'una mare que no sabrà explicar-li el perquè de la seva tristesa i del seu dolor.

Una narració que ens permet observar el creixement i l'evolució del autor, que ens descobreix l'origen de molts dels personatges que habiten els seus llibres.

Un llibre que m'ha agradat molt, que ha de ser llegit amb calma.

Aquí podreu trobar una entrevista molt interessant amb Amos Oz.

Postres de músic

Autor: Jesús M Tibau

Editorial: Empúries

Premi Marian Vayreda 2005

Aquest és el segon llibre de relats o contes, algun fins hi tot microconte, que llegeixo del Jesús, i m'ha agradat tant com l'altre. Meravella veure com del més petit incident o amb el motiu més simple i anodí, en pot treure una història que et fa somriure o pensar, o somriure i pensar alhora.

Després de la publicació del seu últim llibre, he vist comentaris que animaven el Jesús a emprendre el camí de la literatura en majúscules.

- Una novel·la!!! Per a quan la novel·la???

Jo, evidentment, l'encoratjo a escriure una gran novel·la, però... si us plau!!! No deixis d'escriure contes!!

Carta d'una desconeguda

Títol original: Brief einer Unbekannten

Autor: Stefan Zweig

Traductora: Carme Gala

Editorial: Quaderns Crema

Un escriptor rep la carta d'una dona que està a punt de morir.

Una dona que ha passat per la seva vida, però que ell no recorda. Una dona que ha viscut només per ell, pel seu record, per estimar-lo. Una dona que ho sap gairebé tot d'ell, que ho vol gairebé tot d'ell, que li perdona tot. Una dona que ha estat incapaç, durant la seva curta però intensa vida, de dir-li que l'estima.

L'autor retrata amb absoluta mestria els sentiments d'una adolescent que descobreix l'amor, que és incapaç de créixer i expressar aquest amor, que un cop adulta alimenta una obssessió malaltissa que no superarà mai.

Narració curta i molt intensa.

L'etapa d'Aústria en el Repte Europeu 2008

La nena dels nou dits

Títol original: Het meisje de negen vingers,2007

Autora: Laia Fàbregas

Traductora: Maria Rosich Andreu, 2008

Editorial: Columna Edicions

Em va cridar l'atenció la notícia de la publicació en català d'una novel·la que havia tingut força èxit a Holanda, el més curiós és que l'autora es catalana i la novel·la s'ha publicat primer en neerlandès. Laia Fàbregues, catalana que fa 10 anys que viu a Holanda, ha escrit un conte per a adults sobre les pèrdues que anem patint al llarg de la nostra vida.

Barreja de realitat i invenció, somnis i frustracions.

Mica en mica, una veu narradora ens mostra la realitat que viu avui la Laura, una realitat marcada pels records i la infantesa.

La Laura, en primera persona, recorda la seva infantesa, els seus pares, les fotografies que mai van existir, els paisatges que va fotografiar mentalment i que es van esvaint, per això necessita escriure'ls.

La Laura, també en primera persona, desgrana una vida imaginada.

Em dic Laura i tinc vuit dits. Vaig perdre el dit índex
de la mà esquerra en un accident de cotxe...

L'estructura de la novel·la va confegint un trencaclosques, peça a peça, una intriga que es resoldrà quan els secrets familiars surtin a la llum i els tabús deixin de ser-ho.

El llenguatge és simple i senzill, de frases curtes i concises degut, segons l'autora, al fet de no dominar a la perfecció el neerlandès, cosa que no li ha permès l'utilització d'un llenguatge més el·laborat.

Un relat fresc i viu.

Aquí trobareu una bona crítica l'Eva Piquer i aquí ,en castellà, informació sobre l'autora.

Una entrevista amb Laia Fàbregas.

Holanda en el Repte europeu, 2008

Un rostre que no és meu

Autor: Òscar Palazón

Editorial: Cossetània Edicions

XVI Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar

Tots tenim una part fosca. Els personatges d'aquest llibre, també. I en parlen. Són veus properes. Molt properes. Si parem l'orella, fins i tot és possible que hi reconeguem l'eco de les nostres pròpies paraules. Perquè, qui som en realitat? Què hi ha sota les màscares amb que ens cobrim el rostre? Talment un tic en la parla, la nostra autèntica identitat és inalterable. És inútil negar-ho. Per molt que provem de dissimular-la o anul·lar-la, tard o d'hora ens trairà, probablement en el moment més inoportú.

De la contraportada

Amb una declaració de principis com aquesta és fàcil agafar la novel·la amb una certa prevenció i alhora amb curiositat. Prevenció perquè la foscor fa por. Curiositat perquè qui no vol anar més enllà de les pròpies pors?

Aquesta novel·la va més enllà de les pors i de la part fosca dels seus protagonistes i ens hi arrossega, ens fa mirar cara a cara als qui s'atreveixen a sobrepassar els límits.

Una primera part com un puzzle que cal recompondre, un mosaic del qual tots n'hem vist alguna peça alguna vegada, el que impressiona és la possibilitat de trobar-les totes juntes, tan properes, massa properes potser.

A la segona part, una sola protagonista expia la culpabilitat colectiva.

El món on ens aboca l'Òscar és un món cruel, violent, on la innocència i la tendresa han desaparegut.

Klaus y Lucas, trilogia

Autora: Agota Kristoff

Traductor: Sergi Pàmies

Editorial: Edicions de la Magrana

Ja fa temps havia sentit a parlar d'aquest llibre, fins hi tot el van recomanar en un dels programes de llibres que feien a TV3, era un d'aquells que tenia a la llarga llista dels llibres pendents, per tant quan el vaig trobar disponible a la biblioteca el vaig agafar, una bona decisió.

El gran quadern, 1989 (Le grand cahier)

Una mare s'emporta els seus fills bessons lluny d'una ciutat en guerra, a casa de l'àvia, una àvia cruel, bruta, avara i dolenta que els hi farà la vida impossible. Allí s'hauran d'espavilar i aprendre i per això cal entrenar-se i fer exercicis per superar el dolor, la gana, la por, la falta d'amor...

L'escriptura, on abocaran la seva imaginació, els ajudarà a suportar-ho amb una sola condició, només es pot escriure la veritat. Sense matisos, sense concessions.

Un al·legat contra la guerra i els seus horrors, el totalitarisme i les seves misèries.

La prova, 1990 (La preuve)

En Klaus aconsegueix fugir, en Lukas es queda i es dedicarà al fer el bé mentre intenta sortir-se'n, esperant el dia que Klaus, una part d'ell mateix, tornarà. Per això continua escrivint, però el totalitarisme omnipresent , no fa la vida fàcil.

La tercera mentida,1991 (Le troisième mensonge)

Quan es retrobin sabrem quina és la veritable història de Klaus i Lukas i ens adonarem que dues mirades sobre uns mateixos fets no tenen perquè coincidir, fins hi tot poden ser oposades. Però ja és tard, massa tard.

Amb les paraules estrictament necessàries, sense floritures, així és l'escriptura d'Agota Kristoff, directa, brutal, crua, nua. El mal existeix i el mira de cara. La guerra és bruta, com l'àvia.

Algú ho ha definit com la mirada al món d'uns nens dolents, jo no crec que siguin dolents, ni tan sols penso que hagin perdut la innocència, no ho han sigut mai d'innocents, no els hi ha estat mai permès ser innocents.

No us els perdeu, no us els podeu perdre.

Aquí trobareu una entrevista molt interessant amb l'autora, que no ha tingut una vida fàcil tampoc.

El mestre de la innocència

Títol original: Burning brigth, 2007

Autora: Tracy Chevalier

Traductora: Montse Pratsobrerroca

Editorial: La Magrana

Londres, 1792

Els Kellaway, una família del Dorsetshire, arriben a la ciutat en una època convulsa, a París hi ha una revolució. Fugen del record dolorós de la mort d'un fill. Sabrem de les vicissituds de la família i de la difícil adaptació a la vida de la ciutat. Coneixeran la Maggie, una noia que els ajudarà a adaptar-se a la nova vida al districte de Lambeth. La novel·la barreja la vida d'aquesta família imaginària amb dos personatges reals, que influiran en el desenvolupament de la novel·la, el poeta i il·lustrador William Blake i el propietari d'un circ, Philip Astley.

En la seva anterior novel·la, La noia de la perla, Tracy Chevalier ja enllaçava la vida d'algú anònim amb personatges reals, en la meva opinió en aquell cas se'n va sortir millor.

Vist el que he descobert ara de William Blake, no el coneixia a priori, m'hagués agradat que desenvolupés més aquest personatge, només està esbossat i hi passa per sobre de puntetes. La il·lustració de la dreta és original de Blake, pertany a una de les seves obres "The marriage of heaven and hell", una metàfora que s'esmenta al llibre.

No entenc quin criteri s'ha seguit per traduir el títol de llibre, què hi té a veure una cosa amb l'altra?

La novel·la no m'ha enganxat, transcorre d'una manera poc atractiva i amb un desenllaç una mica massa previsible.