El mateix mar

Autor: Amos Oz, 1999
Traductor: Manuel Forcano i Roser Lluch
Editorial: Proa, Enciclopèdia Catalana, 2002

Els personatges d' El mateix mar són l'absència present d'una mare morta, el desfici del fill, perdut al Tibet, on mira de refer-se de l'orfandat, el sentiment de l'espòs vidu que viu amb l'amiga del seu fill, i el mateix autor, entre altres figures de la novel·la. Les seves vides es toquen, s'ajunten i se separen constantment, però totes comparteixen un mateix destí, bressolades per la remor del mar. A més, cada personatge esdevé narrador, i així s'evoquen la situació de l'Israel actual, de l'Europa central abans de la Xoà, els episodis bíblics i el color del mar.

De la contracoberta

..............................

Amos Oz em va seduir amb la seva història d'amor i foscor i el busco.

Al obrir el llibre vaig pensar que m'havia equivocat: És un llibre de poemes -vaig dir-me- no una novel·la.

Però aquí si que m'equivocava, és una novel·la, una gran novel·la. L'únic que no segueix l'esquema que estem habituats a trobar a les novel·les. A El mateix mar, un seguit de petits textos, acurades proses poètiques, poemes, rimats o no... ens descobreixen uns personatges tendres i durs alhora. I col·locant acuradament tots els retalls tenim un bell mosaic.

California 83

Autor: Pepe Colubí, 2008
Editorial: Espasa

Crònica d'un adolescent de 17 anys que a l'any 83 se'n va anar a USA a estudiar Cou, convivint amb una autèntica família americana.

En circumstàncies normals, mai hauria llegit un llibre que es presentés sota aquestes premisses. Però degut a una circumstància especial , no tant sols l'he llegit si no que a més l'he comprat, per regalar a algú que ha viscut un Washington 2007!

Divertit, esbojarrat, irònic, curiós... ideal per a adolescents amb les hormones hiperalterades ;-)

He passat una estona entretinguda, tot i que, per aquestes circumstàncies especials, potser hi hauria guanyat de no llegir-lo, he descobert que a USA passen coses molt estranyes, fins hi tot a les llars metodistes o mormones. :-{

La dona justa

Titol original: Az Igazi (primera i segona part) i Judith (tercera part)

Autor: Sándor Márai, 1941

Traductors: Eloi Castelló i Anna soler

Editorial: La butxaca, Ed. 62, 2005

Una tarda, en una elegant cafeteria de Budapest, una dona explica a la seva amiga com un dia va descobrir que el seu marit tenia un amor secret. Una nit, a la mateixa ciutat, l'home que va ser el seu marit confessa a un amic com va deixar la seva esposa per la dona que desitjava des de feia temps. A la matinada, en una petita pensió romana, una dona explica al seu amant com ella, d'origen humil, s'havia casat amb un home ric i com havia acabat aquell matrimoni. "La mujer justa" narra la peripècia de tres personatges que coneixen la passió, el desamor, la traïció i la soledat. Marika, Péter i Judit narren la seva relació amb el realisme de qui considera la felicitat com un be impossible d'aconseguir.Márai que va començar la seva carrera literària com a poeta, en esta novel·la descriu l'amor, l'amistad, el sexe, la gelosia, la solitud, el desig i la mort apuntant directament al fons de l'ànima humana.

De la contracoberta.

.................................................
Novel·la amb tres parts que corresponen a cada un dels tres protagonistes, un triangle amorós.

Tres monòlegs que es complementen per explicar-nos una història d'amors i desamors a l'Europa d'entreguerres. És també la crònica social d'una època que va desapareixent, d'una classe social, la burgesia, que té els dies comptats, d'una manera de viure i veure les coses que no té futur.

Per ser llegida, i rellegida, amb calma.

Eslovàquia, al Repte Europeu 2008

El sindicat de policies jueu

Titol original: The Yiddish Policemen's Union

Autor: Michael Chabon

Traductor: Ernerst Riera Arbussà

Editorial: Amsterdam Llibres

Només Michael Chabon podia haver escrit aquesta història d’amor, novel·la negra, thriller polític, religiós i una exploració dels misteris de l’exili i la redempció. Tot alhora.

El Disticte de Sitka és una comunitat jueva creada a Alaska després de la Segona Guerra Mundial. Però seixanta anys més tard, el somni del paradís jueu és a punt d’acabar-se i Sitka ha de tornar a mans nord-americanes.Per al detectiu del departament d’homicidis Meyer Landsman aquest només és un dels seus problemes. El seu matrimoni ha fracassat, la seva carrera és un desastre. I, quan mor en estranyes circumstàncies un antic nen prodigi dels escacs, fill del rabí més poderós de la comunitat, a l’hotel de mala mort on viu el detectiu, tot sembla confluir perquè les forces ocultes del poder comencin a actuar i les seves pitjor pors es materialitzin…

De la contracoberta

...........................................................

Aquesta és la primera novel·la que llegeixo de Chabon.

No he començat amb bon peu, i això que en tenia moltes ganes i que estava predisposada a que m'agradés. M'ha costat molt, em queia de les mans i m'he forçat perquè m'havia compromès amb un club de lectura.

La intriga no m'ha enganxat, se'm feia feixuga, carregosa, artificial. La trama podria haver donat més joc però, en opinió meva, només la dibuixa, o més aviat la desdibuixa. Una ucronía ja les té aquestes coses, la història alternativa que inventa per als jueus no s'adiu amb el caràcter jueu, uns jueus a Alaska se'n sortirien, mai haguéssin esperat sense lluitar una Reversió com la que ens proposa.

Els personatges massa típics i tòpics, exageradament caricaturitzats. Policia deprimit, però brillant, amb un amic que li dona suport i l'acull passi el que passi, una ex-dona que no vol saber res d'ell, però que acaba recuperant, uns dolents amb aspecte d'ossos...

M'ha agradat, però, la vistositat del llenguatge, molt poètic a vegades, ple de metàfores i jocs de paraules.

No li perdono el rosat happy end.

Una pena...

Un deu (10), Antologia de nou conte català

Edició a cura de: Care Santos, 2006

Escriuen: Albert Calls, Flavia Company, Xavier Gual, Pere Guixà, Eduard Márquez, Vicenç Pagès, Jordi Puntí, Toni Sala, Màrius Serra, David Ventura.

Editorial: Páginas de Espuma

Aquesta antologia ha estat traduïda al castellà.

Darrerament m'he afeccionat als contes i quan en trobo algun exemplar aprofito l'ocasió.

Aquest em va semblar interessant perquè feia un recull, evidentment parcial com reconeix l'editora, d'autors joves que ja han publicat. Alguns ja els coneixia com en Marius Serra, el Puntí o la Flavia Company, d'altres em sonaven i algun altre no l'havia sentit mai.

Amb una barreja tan eclèctica es fa difícil donar una opinió unitària, alguns m'han agradat molt, d'altres es poden llegir, algun l'he deixat de banda.

El que us puc dir es que a mi m'agraden els contes breus, gairebé els microcontes, em meravella la capacitat de síntesi, alguns dels Contes ràpids de l'Albert Calls m'han enamorat, però destaco per sobre de tot, Diptic II de l'Eduard Márquez.

Casa de trobades

Títol original: House of Meetings, 2006

Autor: Martin Amis

Traductor: Jordi Martín Lloret

Editorial: Empúries / Anagrama

Diuen de Martin Amis que és un autor de culte, si aixó vol dir que no és un autor fàcil és cert.

La novel·la no segueix un fil argumental de manera lineal, però mica en mica anem desentrallant la història de dos germans a Rúsia. Aquest llibre abarca des de la II Guerra Mundial fins als nostres dies. Rúsia tampoc no és un país fàcil, ni aleshores, ni ara.

Lev i el seu germà estan enamorats de Zoia, però Zoia decideix casar-se amb Lev, un poeta sensible, pacífic i pacifista.
Lev arriba al gulag quan el seu germà ja fa temps que hi és. Per quins motius? Per petites i imaginàries trangressions polítiques, l'estat necessita esclaus.

El seu germà, veterà de guerra del qual no en sabrem mai el nom, és qui explica la història en primera persona, però no a nosaltres, l'explica a Venus, una noia que ho té tot i que no enten perquè ell no era capaç de "obrir-se", de "relaxar-se". Aquestes pàgines escrites per ell, poc abans de morir, faran entendre a Venus perquè Rúsia es mor, perquè ell se'n alegra i perquè ell no pot, no podia, relaxar-se.

Hi ha una diferència de gènere definitiva que vull fer-tenotar, amb el teu permís. Prepara't per a una bona notícia. L'any 1953 vaig descobrir com morir. I ara ho he tornat a oblidar. Però sí que sé això. Les dones poden morir dolçament, com la teva mare, o com la meva. Els homes sempre pateixen molt. ¿Perquè? Cap al final, els homes trenquen el costum de tota una vida, i comencen a culpar-se, amb una severitat totalment masculina. Les dones també trenquen un costum, i deixen de culpar-se. Perdonen. Nosaltres no ho podem fer, això. I em refereixo a tots els homes, no tant sols als violadors com jo: fins hi tot els grans pensadors, les grans ànimes ho han de fer. Repassar qui vafer què, i a qui.

Los príncipes valientes

Autor: Javier Pérez Andújar
Editorial: Círculo de Lectores

Coneixia l'autor per les seves intervencions al programa L'hora del lector.

La novel·la m'ha agradat molt, narrada en primera persona, és el retrat fidel d'una època i una generació. El vocabulari és d'una riquesa extrema, acolorit i poètic, gairebé barroc, però d'un barroquisme popular, del que ve de les arrels de la llengua.

Un nen descobrirà el poder màgic de les paraules, les que llegeix i les que sent a la televisió, barreja d'una manera natural les grans obres de la literatura infantil i juvenil amb les sèries que arribaven dels EEUU a una televisió en blanc i negre, d'un país en blanc i negre com el de les pel·lícules neorealistes italianes.

Crònica política i social dels anys seixanta a l'extraradi de Barcelona, vista pels ulls d'un nen extremadament sensible i enamorat de la literatura, de la qual en farà motor de la seva vida.

Un llibre que agradarà a tots els que de petits van ser lectors de Verne i Poe, d'Astèrix i del TBO, fans de Colombo i dels pallassos de la tele.

Una història d'amor i de foscor

Títol original: סיפור של אהבה וחושך

Autor: Amos Oz
Traductora: Roser Lluch i Homs
Editorial: La Magrana

Tràgic, còmic i absolutament sincer, aquest llibre de memòries és alhora una gran saga familiar i l'autoretrat d'un escriptor que va ser testimoni del naixement d'una nació i en va viure la seva història turbulenta. És la història d'un noi que creix a Jerusalem als anys quaranta i cinquanta, en un petit apartament ple de llibres en dotze idiomes i rodejat de parents que en parlen gairebé la mateixa quantitat. Quan Oz tenia dotze anys, la seva mare es va suïcidar, una tragèdia que va canviar la seva vida. Va abandonar la família i la comunitat de somiadors, erudits i fracassats homes de negocis en què vivia i es va unir a un quibuts, va canviar de nom, es va casar, va tenir fills i, finalment, es va fer escriptor, així com participant actiu en la vida política d'Israel. Un relat de cultures i vides en conflicte, de sofriment i perseverança, d'amor i de foscor.

De la contraportada

..........................................................

Aquest llibre de memòries podria ben bé ser una novel·la, una novel·la històrica. A través de la de la família Klausner, coneixem la història d'una part del poble jueu, dels que van emigrar a Israel a principis del segle vint, dels que no hi van arribar mai perquè van morir a Europa a mans dels nazis o del boltxevics i dels que hi van néixer, com l'autor.

Diferents personatges marcats per un destí tràgic, però que tossudament lluiten per sobreviure.

A estones còmic, a estones molt tràgic, sempre amb una gran riquesa de vocabulari. De fet les paraules son la primera joguina d'un nen que creix rodejat de llibres escrits en moltes llengües, de parents i amics que parlen diferents idiomes, d'un pare obsessionat per les paraules i d'una mare que no sabrà explicar-li el perquè de la seva tristesa i del seu dolor.

Una narració que ens permet observar el creixement i l'evolució del autor, que ens descobreix l'origen de molts dels personatges que habiten els seus llibres.

Un llibre que m'ha agradat molt, que ha de ser llegit amb calma.

Aquí podreu trobar una entrevista molt interessant amb Amos Oz.

Postres de músic

Autor: Jesús M Tibau

Editorial: Empúries

Premi Marian Vayreda 2005

Aquest és el segon llibre de relats o contes, algun fins hi tot microconte, que llegeixo del Jesús, i m'ha agradat tant com l'altre. Meravella veure com del més petit incident o amb el motiu més simple i anodí, en pot treure una història que et fa somriure o pensar, o somriure i pensar alhora.

Després de la publicació del seu últim llibre, he vist comentaris que animaven el Jesús a emprendre el camí de la literatura en majúscules.

- Una novel·la!!! Per a quan la novel·la???

Jo, evidentment, l'encoratjo a escriure una gran novel·la, però... si us plau!!! No deixis d'escriure contes!!

Carta d'una desconeguda

Títol original: Brief einer Unbekannten

Autor: Stefan Zweig

Traductora: Carme Gala

Editorial: Quaderns Crema

Un escriptor rep la carta d'una dona que està a punt de morir.

Una dona que ha passat per la seva vida, però que ell no recorda. Una dona que ha viscut només per ell, pel seu record, per estimar-lo. Una dona que ho sap gairebé tot d'ell, que ho vol gairebé tot d'ell, que li perdona tot. Una dona que ha estat incapaç, durant la seva curta però intensa vida, de dir-li que l'estima.

L'autor retrata amb absoluta mestria els sentiments d'una adolescent que descobreix l'amor, que és incapaç de créixer i expressar aquest amor, que un cop adulta alimenta una obssessió malaltissa que no superarà mai.

Narració curta i molt intensa.

L'etapa d'Aústria en el Repte Europeu 2008

La nena dels nou dits

Títol original: Het meisje de negen vingers,2007

Autora: Laia Fàbregas

Traductora: Maria Rosich Andreu, 2008

Editorial: Columna Edicions

Em va cridar l'atenció la notícia de la publicació en català d'una novel·la que havia tingut força èxit a Holanda, el més curiós és que l'autora es catalana i la novel·la s'ha publicat primer en neerlandès. Laia Fàbregues, catalana que fa 10 anys que viu a Holanda, ha escrit un conte per a adults sobre les pèrdues que anem patint al llarg de la nostra vida.

Barreja de realitat i invenció, somnis i frustracions.

Mica en mica, una veu narradora ens mostra la realitat que viu avui la Laura, una realitat marcada pels records i la infantesa.

La Laura, en primera persona, recorda la seva infantesa, els seus pares, les fotografies que mai van existir, els paisatges que va fotografiar mentalment i que es van esvaint, per això necessita escriure'ls.

La Laura, també en primera persona, desgrana una vida imaginada.

Em dic Laura i tinc vuit dits. Vaig perdre el dit índex
de la mà esquerra en un accident de cotxe...

L'estructura de la novel·la va confegint un trencaclosques, peça a peça, una intriga que es resoldrà quan els secrets familiars surtin a la llum i els tabús deixin de ser-ho.

El llenguatge és simple i senzill, de frases curtes i concises degut, segons l'autora, al fet de no dominar a la perfecció el neerlandès, cosa que no li ha permès l'utilització d'un llenguatge més el·laborat.

Un relat fresc i viu.

Aquí trobareu una bona crítica l'Eva Piquer i aquí ,en castellà, informació sobre l'autora.

Una entrevista amb Laia Fàbregas.

Holanda en el Repte europeu, 2008

Un rostre que no és meu

Autor: Òscar Palazón

Editorial: Cossetània Edicions

XVI Premi de Narrativa Vila de l'Ametlla de Mar

Tots tenim una part fosca. Els personatges d'aquest llibre, també. I en parlen. Són veus properes. Molt properes. Si parem l'orella, fins i tot és possible que hi reconeguem l'eco de les nostres pròpies paraules. Perquè, qui som en realitat? Què hi ha sota les màscares amb que ens cobrim el rostre? Talment un tic en la parla, la nostra autèntica identitat és inalterable. És inútil negar-ho. Per molt que provem de dissimular-la o anul·lar-la, tard o d'hora ens trairà, probablement en el moment més inoportú.

De la contraportada

Amb una declaració de principis com aquesta és fàcil agafar la novel·la amb una certa prevenció i alhora amb curiositat. Prevenció perquè la foscor fa por. Curiositat perquè qui no vol anar més enllà de les pròpies pors?

Aquesta novel·la va més enllà de les pors i de la part fosca dels seus protagonistes i ens hi arrossega, ens fa mirar cara a cara als qui s'atreveixen a sobrepassar els límits.

Una primera part com un puzzle que cal recompondre, un mosaic del qual tots n'hem vist alguna peça alguna vegada, el que impressiona és la possibilitat de trobar-les totes juntes, tan properes, massa properes potser.

A la segona part, una sola protagonista expia la culpabilitat colectiva.

El món on ens aboca l'Òscar és un món cruel, violent, on la innocència i la tendresa han desaparegut.

Klaus y Lucas, trilogia

Autora: Agota Kristoff

Traductor: Sergi Pàmies

Editorial: Edicions de la Magrana

Ja fa temps havia sentit a parlar d'aquest llibre, fins hi tot el van recomanar en un dels programes de llibres que feien a TV3, era un d'aquells que tenia a la llarga llista dels llibres pendents, per tant quan el vaig trobar disponible a la biblioteca el vaig agafar, una bona decisió.

El gran quadern, 1989 (Le grand cahier)

Una mare s'emporta els seus fills bessons lluny d'una ciutat en guerra, a casa de l'àvia, una àvia cruel, bruta, avara i dolenta que els hi farà la vida impossible. Allí s'hauran d'espavilar i aprendre i per això cal entrenar-se i fer exercicis per superar el dolor, la gana, la por, la falta d'amor...

L'escriptura, on abocaran la seva imaginació, els ajudarà a suportar-ho amb una sola condició, només es pot escriure la veritat. Sense matisos, sense concessions.

Un al·legat contra la guerra i els seus horrors, el totalitarisme i les seves misèries.

La prova, 1990 (La preuve)

En Klaus aconsegueix fugir, en Lukas es queda i es dedicarà al fer el bé mentre intenta sortir-se'n, esperant el dia que Klaus, una part d'ell mateix, tornarà. Per això continua escrivint, però el totalitarisme omnipresent , no fa la vida fàcil.

La tercera mentida,1991 (Le troisième mensonge)

Quan es retrobin sabrem quina és la veritable història de Klaus i Lukas i ens adonarem que dues mirades sobre uns mateixos fets no tenen perquè coincidir, fins hi tot poden ser oposades. Però ja és tard, massa tard.

Amb les paraules estrictament necessàries, sense floritures, així és l'escriptura d'Agota Kristoff, directa, brutal, crua, nua. El mal existeix i el mira de cara. La guerra és bruta, com l'àvia.

Algú ho ha definit com la mirada al món d'uns nens dolents, jo no crec que siguin dolents, ni tan sols penso que hagin perdut la innocència, no ho han sigut mai d'innocents, no els hi ha estat mai permès ser innocents.

No us els perdeu, no us els podeu perdre.

Aquí trobareu una entrevista molt interessant amb l'autora, que no ha tingut una vida fàcil tampoc.

El mestre de la innocència

Títol original: Burning brigth, 2007

Autora: Tracy Chevalier

Traductora: Montse Pratsobrerroca

Editorial: La Magrana

Londres, 1792

Els Kellaway, una família del Dorsetshire, arriben a la ciutat en una època convulsa, a París hi ha una revolució. Fugen del record dolorós de la mort d'un fill. Sabrem de les vicissituds de la família i de la difícil adaptació a la vida de la ciutat. Coneixeran la Maggie, una noia que els ajudarà a adaptar-se a la nova vida al districte de Lambeth. La novel·la barreja la vida d'aquesta família imaginària amb dos personatges reals, que influiran en el desenvolupament de la novel·la, el poeta i il·lustrador William Blake i el propietari d'un circ, Philip Astley.

En la seva anterior novel·la, La noia de la perla, Tracy Chevalier ja enllaçava la vida d'algú anònim amb personatges reals, en la meva opinió en aquell cas se'n va sortir millor.

Vist el que he descobert ara de William Blake, no el coneixia a priori, m'hagués agradat que desenvolupés més aquest personatge, només està esbossat i hi passa per sobre de puntetes. La il·lustració de la dreta és original de Blake, pertany a una de les seves obres "The marriage of heaven and hell", una metàfora que s'esmenta al llibre.

No entenc quin criteri s'ha seguit per traduir el títol de llibre, què hi té a veure una cosa amb l'altra?

La novel·la no m'ha enganxat, transcorre d'una manera poc atractiva i amb un desenllaç una mica massa previsible.

A la platja de Chesil

Títol original: Chesil Beach,2007
Autor: Ian MacEwan
Traductor: Albert Torrescasana
Editorial: Empúries/ Anagrama

1962, Anglaterra.
Una jove parella acabada de casar arriba al hotel on patiran la seva nit de noces.
Poc a poc anirem coneixent la seva vida anterior, les seves ambicions, les seves esperances i, sobretot, les seves pors. La incapacitat de verbalitzar clarament el que senten i el que pensen els porta a un carrerró sense sortida, a una fugida cap endavant.
Relat a dues veus que s'enfronten però no dialoguen, que es nodreix més de silencis que de paraules.
Novel·la breu i intensa.
L'etapa de Gran Bretanya en el repte Europeu.

Incerta glòria

Autor: Joan Sales

Editorial: Club Editor

Podria ser una novel·la d'amor si no fos una novel·la de guerra: tres homes s'enamoren de la mateixa dona, tres companys de front que comparteixen el viure al ras sense saber si demà hi seran encara.

De la contraportada

La visió de la guerra civil des del front i de la vida a la reraguarda, tres veus, però quatre protagonistes.

Vaig començar a llegir-la amb ganes, ja que molts la qualifiquen de la millor novel·la catalana del segle XX.

Per mi no n'hi ha per tant, l'he trobat excessivament llarga i reiterativa. Potser l'èxit es pot entendre en el context cultural, social i polític de l'època de la seva publicació, o no.

Hi he trobat errades lingüístiques, tot i que potser son volgudes per l'autor, i pel que fa a la seva qualitat estrictament literària, per a mi és escassa.

Tampoc puc dir que no m'ha agradat gens, però se m'ha fet feixuga.

Al número de març de la revista L'Avenç hi ha dos articles sobre la novel·la, el que signa la Margarida Casacuberta expressa perfectament el que en penso.

En la frontera

Títol original: The Crossing
Autor: Cormac Mc Carthy
Editorial: Debate

Des que he descobert el MacCarthy m'hi ha afeccionat i vaig buscant totes les seves novel·les, aquesta és la segona de la trilogia de la frontera.

Situada en un temps anterior a All the pretty horses, transcorre pel mateix paisatge, el sud dels Estats Units, un món salvatge i cruel, hostil.

Una família de grangers descobreixen un llop que es menja els seus vedells, un llop que ha d'haver vingut de Mèxic, perquè a Texas ja no en queden. Quan la cacen, el noi decideix tornar la lloba a casa seva. Emprendrà un viatge cap a un món encara més dur i cruel que el que coneix, unint el seu destí al de la lloba. La segona vegada que creuarà la frontera ho farà acompanyat del seu germà petit, la següent torna sol. Fins hi tot enmig de la violència que l'envolta, hi ha alguns moments de tendresa. Fins a tres vegades creuarà la frontera, fins a tres vegades tornarà a casa, vençut i abatut.

El viatge sempre és present a les novel·les de MacCarthy un viatge real, amb tota la duresa i les incomoditats, però també un viatge interior, de creixement.

Em queda el tercer de la trilogia, on es retrobarà amb el protagonista de All the pretty horses.

La Vall de l'Issa

Títol original: Dolina Issy (polonès)
Autor: Czeslaw Milosz
Traductora: Dorota Szmidt
Editorial: Edicions 62

"Una de les particularitats de la Vall de l'Issa és que hi viuen més dimonis que a altres llocs."

Així descriu en Tomasz, el narrador i protagonista d'aquesta novel·la, la vall on va passar la seva infantesa. Poc a poc, de manera pausada ens anirà oferint la seva mirada sobre la vall i la seva gent a la Lituània de principi de segle XX, passada pel tamís del seus ulls de nen que creix i descobreix el que l'envolta. La natura i els qui l''habiten, animals i plantes, es converteixen en el seu paradís particular i atrauen el seu interés, decantant-se a mida que es fa gran cap als homes i dones que es barallen, pateixen i s'estimen.

Amb rerafons autobiogràfic, l'autor fa un homenatge al paradís perdut que és la seva infantesa.

En el meu viatge per Europa, aquesta és l'estada a Lituània

El vertigen del trapezista

Autor: Jesús M. Tibau
Editorial: Cossetània

Recull de 34 contes escrit per algú que, segons diu el resum biogràfic del interior de la portada, aspira a viure del "cuento", no sé si ho aconseguirà, però mèrits n'ha fet.

Aquests contes son plens de vida, de vida viscuda i de vida somniada.

Hi ha somnis i malsons, desitjos amagats i realitats decebedores, desencís i enyorança, tendresa i sentit del humor, sorpreses i desenllaços inesperats.

Imatges i situacions centrades en l'espai físic que millor coneix, perquè hi ha viscut, hi viu. El Montsant, el Siurana, l'Ebre, protagonistes i decorats alhora, son l'escenari que envolta els seus personatges i els arrela a una terra, a una manera de veure i viure la vida.

El Jesús juga amb mestria amb les paraules, el seu vocabulari és ric i enriquidor, el paisatge és descrit amb minuciositat, els personatges son rotunds, sencers. Juga també amb el lector, vol sorprendre'l, arrencar-li un somriure, emocionar-lo.

I ho aconsegueix, amb mi ho ha aconseguit.

M'han agradat molt.

La deriva dels continents

Autor: Gerard Guix
Editorial: Angle Editorial

Una veu nova, lliure de prejudicis, que aprofita hàbilment recursos narratius cinematogràfics. Amb un gran enginy, Gerard Guix crea una teranyina de personatges i situacions xocants, que manté sempre la tensió del lector.

Una novel·la descarada, perversa, subtil «La deriva dels continents» és una novel·la amb cops amagats. En el capítol final (que, de fet, obre el llibre), tres nens de camí cap a l’escola, l’Òscar, el Tete i el Martí, canviaran les vides d’un grapat de personatges anònims.

Vinculat al món del cinema i el teatre, Gerard Guix construeix una faula contemporània, àgil, imaginativa, en què sembla cedir tot el protagonisme a l’atzar i l’absurd. Una paralítica que cau per l’escala, un músic homosexual que vol suïcidar-se en un hotel, un xinès que espera l’autobús a les quatre de la matinada, una parella d’infermers en una ambulància a tota velocitat, la ciutat silenciosa, deserta i indiferent...

Al llarg de la novel·la, Guix pren i reprèn amb subtilesa el fil dels diversos personatges i va teixint una trama de situacions que manté la tensió del lector fins al final, quan segons totes les expectatives, «les coses només poden anar millor».

Text de l'editorial.

................................................

Es fa difícil pair el món del Gerard Guix, no és fàcil conviure amb una sèrie de personatges que porten les seves vides fins més enllà dels límits del que es considera normalitat. Tot transcorre un diumenge al vespre en una ciutat fosca i estranyament deserta, on els personatges es mouen guiats per un absurd atzar, perduts enmig d'un laberint que no té sortida, sense saber que tots els camins porten al mateix lloc. Es trobaran tots, atrapats al centre del laberint, el dilluns al matí.

Molt descarada i força perversa. Aquí podeu veure la darrera novel·la d'aquest autor.

La mirada inocente

Títol original: Le petit saint, 1965

Autor: George Simenon

Traductora:Mercedes Abad, 2003

Editorial: Tusquets, 2003
Louis és el penúltim dels sis fills d'una dona, un esperit lliure, que viu al Paris de començaments de segle XX. Un ambient familiar sòrdid, promiscu i anàrquic que no impedirà que Louis sigui un nen sensible i pacífic, fins arribar al extrem de ser conegut a l'escola i al carrer com "l'angelet".

La seva mirada innocent capta i registra fidelment tot el que veu, al cap dels anys podrà abocar tots els records, olors i sensacions a les teles que, potser, el faran famós.

.......................................

Per mi Simenon era l'autor de Maigret, n'havia llegit alguna novel·la fa molts anys. Quan vaig haver de decidir un llibre per representar Bèlgica al repte Europa 2008, el seu va ser el primer nom que em va venir al cap. Estava disposada a llegir algun dels casos de Maigret tot i que no em venia gaire gust. Regirant els prestatges de la biblioteca vaig adonar-me que havia escrit moltes altres novel·les.

Em va cridar la atenció aquest títol, la intuïció no m'ha fallat.

És una novel·la d'aprenentatge on veiem créixer uns personatges marcats per l'entorn. L'ambient popular del Paris de principi del segle XX està molt ben dibuixat, es nota que l'autor el va viure de prop.

La primera part és deliciosa, la innocència del nen que va descobrint el que l'envolta està narrada amb molta tendresa. L'escola, els companys, el veïnat, ho registra tot acuradament i es fa immune a la sordidesa. Dos personatges marcaran la seva infantesa: Gabrielle, la seva mare i Pliska, un amant ocasional de la seva mare, que serà el primer que sabrà veure que darrera un nen tranquil i silenciós hi ha algú que val al pena.

En l'entrevista que li va fer Bernard Pivot al programa de la televisió francesa, Simenon va confessar que aquesta era la seva novel·la preferida.

Trens rigorosament vigilats

Autor: Bohumil Hrabal, 1965
Traductora: Maria Garcia Barris, 1996
Editorial: Edicions 62, 1996

Un aprenent de factor en una estació de ferrocarril de Txèquia durant la ocupació nazi, la seva núvia revisora, un cap d'estació colombòfil, un factor que es farà famós per haver jugat a penyores amb una telegrafista i els alemanys que son uns porcs. Barreja de tragèdia i humor.

........................................

Vaig triar Bohumil Hrabal per representar Txèquia en el repte que participo. No havia llegit mai res d'aquest autor i sentia curiositat gràcies a l'elogi que en va fer la Monika Zgustova, que ha escrit una magnífica biografia del autor, en l'edició que he llegit en fa la presentació.

Diuen que és la millor novel·la del autor, m'ha agradat però sense entusiasmar-me.

Se'n va fer una versió cinematogràfica.

Firmin

Autor: Sam Savage

Traductora: Sabina Galí

Il·lustracions de Fernando Krahn

Editorial: Columna

Títol original: Firmin: Adventures of a metropolitan lowlife

Nascut en una petita llibreria d’un decadent barri de Boston durant els anys seixanta, en Firmin aprèn a llegir devorant les pàgines dels llibres. Ràpidament comprèn, però, que una rata culta és una rata solitària i, marginat per la seva família, busca l’amistat del seu heroi, el llibreter, i d’un escriptor de ciència ficció fracassat. A mesura que en Firmin navega pels carrers tèrbols de la ciutat buscant amor i comprensió, la seva soledat i la seva por es tornen humanes i irremeiablement commovedores.

Original, brillant i plena d’al·legories, Firmin desprèn humor i enyorança per un món que entén el poder redemptor de la literatura, un món que s’esvaeix tot deixant enrere una rata amb una ànima creativa, una amistat excepcional i una llibreria desordenada.

De la contraportada

..............................................

Sé que amb aquestes paraules aniré contracorrent i sapigueu que no son ganes de portar la contraria de manera gratuïta, però aquest llibre, que últimament tothom posa pels núvols, no m'ha agradat.

Probablement m'ho tinc ben merescut per posar tantes esperances en un altre fenomen editorial, no penso creure mai més les paraules d'alguns editors i escriptors que es presten al joc de signar frases enginyoses i espectaculars sobre obres que probablement no han llegit (ja ni recordo les vegades que he dit això, quin desastre de memòria la meva!!)

El suposat cant d'amor per la literatura queda en la mera enumeració d'algunes novel·les de culte, sense anar més enllà. La primera part ha estat un suplici i si he continuat llegint ha estat per pura disciplina, al cap i al fi l'hauré de comentar al club de lectura; més enllà de la meitat m'ha entretingut una mica més, no gaire, no us penseu.

Una narració simple i sense pretensions, els pretensiosos han estat els qui l'han volgut vendre com una obra de gran qualitat literària quan no deixa de ser una novel·leta de consum, i no tinc res en contra d'aquest tipus de literatura, jo mateixa en llegeixo molta, però que em vulguin donar rata per bibliòfil em molesta.

No em consola, però n'he trobat un o dos que pensen com jo, la resta, la majoria s'han mostrat entusiastes fins al deliri.